Reclamacions a la vista:

La majoria dels Ajuntaments han pogut estar calculant malament l’IIVTNU, les conegudes “plusvàlues municipals”

 
Després d’una picabaralla judicial un matemàtic de Cuenca ha aconseguit que el Tribunal Superior de Justícia de Castella la Mancha dictés una sentencia que ha posat de manifest que molts Ajuntaments han vingut cobrant de manera indeguda L’IMPOST MUNICIPAL SOBRE L’INCREMENT DE VALOR DE TERRENYS DE NATURALESA URBANA, coneguda popularment com a PLUSVÀLUA.

L’error rau en l’aplicació de la fórmula matemàtica dissenyada per calcular l’increment, ja que ho fa partint del valor del terreny en un futur, en comptes de valorar l’increment que ha experimentat el terreny des de la darrera transmissió,  tal i com així ho estableix la Llei Reguladora de les Hisendes Locals.

L’article 107 de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals estableix que: La base imposable d’aquest impost està constituïda per l’increment del valor dels terrenys, posat de manifest en el moment de la meritació i experimentat al llarg d’un període màxim de 20 anys.

És a dir, la llei estableix que la plusvàlua ha de ser la que s’ha posat de manifest al llarg d’un període de temps, és a dir, FINS AL MOMENT ACTUAL, i no A PARTIR DEL MOMENT ACTUAL.

Per fer correctament el càlcul s’han d’aplicar operacions de matemàtica financera per les quals s’ha de gravar l’increment de valor que ha tingut el terreny atenent al temps transcorregut. Per tant, cal obtenir el valor que tenia en l’adquisició aplicant correctament les regles previstes en la Llei. La diferència entre els dos valors seria realment la plusvàlua REALITZADA.

Així doncs, si durant els darrers quatre anys heu efectuat alguna transmissió d’un bé immoble de naturalesa urbana subjecte al pagament de la plusvàlua, probablement tingueu dret a la devolució de part de l’import satisfet per aquest concepte.

D’aquesta manera, des de L’ASSESSORIA CODINA us recomanem que, si esteu interessats en conèixer més detalladament la repercussió que aquesta nova fórmula pot tenir en el vostre cas, no dubteu en posar-vos en contacte amb el nostre DEPARTAMENT JURÍDIC per tal de valorar-ho, i si resulta procedent, poder efectuar la reclamació de la devolució de les quantitats cobrades en excés que, en alguns casos, poden arribar fins al 35% de les quantitats liquidades més els corresponents interessos de demora.
 
 

El proper 28 de setembre finalitza el termini concedit per la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya per a la regularitzar els habitatges i apartaments turístics existents a Catalunya.

Els habitatges d’ús turístic (HUT) són aquells habitatges que és cedeixen a terceres persones per a estades temporals inferiors a tres mesos, en més d’una ocasió en el període d’un any, i que formen part d’un edifici on coexisteixen amb  habitatges particulars.

Aquests habitatges han de disposar de cèdula d’habitabilitat i complir les condicions tècniques exigibles a qualsevol habitatge, així com estar suficientment moblats i dotats dels aparells i estris necessaris per a la correcta prestació del servei d’allotjament.

Per altra banda els apartaments turístics (AT) són aquells establiments d’allotjament turístic que formen part d’un únic edifici o conjunt d’edificis que són destinats íntegrament a l’allotjament de turistes, amb els corresponents serveis turístics.

Tanmateix aquests han de complir tots els requisits relatius a normativa ambiental, de seguretat i salubritat com qualsevol altre establiment turístic, com ara els hotels.

Així doncs, amb anterioritat el proper 28 de setembre d’enguany, els propietaris d’habitatges i apartaments turístics hauran d’informar als ajuntaments respectius per tal d’habilitar l’activitat. Posteriorment l’Ajuntament dóna l’alta de l’activitat i comunica les dades a la Direcció General de Turisme per a la corresponent inscripció al Registre de Turisme de Catalunya.

Concretament, els propietaris d’habitatges turístics han de regularitzar la seva situació per mitjà de la presentació d’una comunicació prèvia davant l’ajuntament corresponent,  mentre que, els propietaris d’apartaments turístics han de presentar una declaració responsable de compliment de la normativa turística.

La manca de regularització d’aquestes activitats dintre de l’esmentat termini podria suposar l’imposició per part de la Direcció General de Turisme de sancions econòmiques de fins a 90.000 euros.

Entre les diferents mesures que en els darrers temps s’han anat implementant i que estan dirigides a la reducció dels costos d’organització i funcionament de les societats de capital trobem la Llei 25/2011, d’1 d’agost, de reforma parcial de la Llei de Societats de Capital, que va introduir l’article 11 bis a la Llei de Societats de Capital.

L’article 11 bis de la Llei de Societats de Capital, introduïa la figura de la seu electrònica o, actualment denominada, pàgina web de la societat, preveient una regulació inicial d’aquestes i reforçant-la com a mitjà legal de publicitat i sistema de convocatòria de les juntes. Tot i que l’article 173 de la Llei de Societats de Capital, en la redacció donada pel Reial Decret Llei 13/2010, de 3 de desembre d’actuacions en l’àmbit fiscal, laboral i liberalitzadores per fomentar la inversió i creació d’ocupació, ja introduïa la possibilitat de fer la convocatòria de la Junta per mitjà de la pàgina web de la societat, és mitjançant de la nova redacció de l’article 173, donada per la Llei 25/2011, on s’intenta clarificar aquest sistema de convocatòria.

Justament, la modificació de l’article 173, introduïda pel Reial Decret Llei 13/2010, de 3 de desembre d’actuacions en l’àmbit fiscal, laboral i liberalitzadores per fomentar la inversió i creació d’ocupació, va introduir per primera vegada la possibilitat de realitzar convocatòries en la pàgina web de la societat, i davant les divergències interpretatives i la problemàtica que va crear aquesta norma, va fer que la Direcció General dels Registres i del Notariat, emetés la instrucció de 18 de maig de 2011, amb la finalitat de clarificar la forma de realitzar les convocatòries per mitjà de la pàgina web.

Recentment, el Reial Decret Llei 9/2012, de 16 de març, de simplificació de les obligacions d’informació i documentació de fusions i escissions de societats de capital, torna a modificar l’article 11 bis i introdueix els articles 11 ter i 11 quater, per intentar potenciar l’ús de la pàgina web i les comunicacions electròniques, pel que desenvolupa o amplia el seu règim jurídic i introdueix la previsió expressa de comunicacions electròniques entre la societat i els socis.

En aquest sentit, les societats de capital poden tenir una pàgina web corporativa, però no és obligatori com en el cas de les societats cotitzades.

La creació de la pàgina web haurà de ser acordada per la Junta General de la societat, i l’acord de la seva creació s’haurà de fer constar a la fulla oberta a la societat en el Registre Mercantil.

També indica la norma que, tret que els estatuts indiquin el contrari, la modificació, el trasllat o la supressió de la pàgina web, serà competència de l’òrgan d’administració de la societat.

És important destacar que les insercions que es facin a la pàgina web corporativa només tindran efectes jurídica a partir de la publicació de la mateixa en el Butlletí Oficial del Registre Mercantil.

La norma també regula altres aspectes com la prova de la informació publicada respecte a la seva inserció o manteniment o la forma d’actuar en els casos d’interrupció temporal de l’accés.

D’altra banda, el mateix Reial Decret Llei 9/2012, potencia la utilització de la pàgina web corporativa, en el sentit que també modifica la Llei 3/2009, de 3 d’abril, de modificacions estructurals de les societats mercantils, permetent que les publicacions legalment establertes en els processos de fusió i escissió, es puguin implementar per mitjà de les pàgines webs de les societats que intervenen en aquests processos.

Així doncs, la pàgina web de la societat, no només serveix com a sistema de convocatòria de les juntes, sinó que també serveix com a mitjà de publicitat en els casos de reducció de capital o per a la publicació del dipòsit dels projectes de fusió o escissió, i per posar a disposició de socis, obligacionistes, titulars de drets especials i treballadors, la documentació relativa a les modificacions estructurals.

Si bé és cert que per la seva novetat i incipient implementació per totes aquelles societats de capital que no són cotitzades, la pàgina web corporativa i la seva regulació en la Llei de societats de capital encara deixa alguns punts que poden crear certs dubtes, no és menys cert que es configura com a una alternativa interessant als sistemes de convocatòria previstos tradicionalment, i que l’evolució actual de les tecnologies de la informació faran que es posicioni com a un dels mitjans més utilitzat per les societats com a sistema de convocatòria i publicitat legal.

Per tant, podem apreciar com la pàgina web de la societat o pàgina web corporativa, comença a tenir una importància rellevant dintre del dret societari, i pot tenir variades finalitats, no només com a mitjà de convocatòria o com a mitjà de qualsevol altre possible publicitat legal, sinó també com a mitjà per proporcionar qualsevol altre dada rellevant a la que la societat vulgui donar-li publicitat.

Qui s’anima a crear la seva web corporativa?

Josep Maria Huertas

El passat divendres 23 de desembre va entrar en vigor la nova ordre d’horaris reguladora dels horaris d’obertura dels establiments de restauració, activitats recreatives i espectacles públics.

La principal novetat rau en les ampliacions de caràcter automàtic dels horaris de tancament de bars, bars musicals, restaurants i discoteques, entre d’altres, en determinades dates assenyalades, com la nit de cap d’any, la de revetlla de Sant Joan, la de Carnestoletes, festivitats locals o bé en diferents períodes del calendari, com Nadal, Setmana Santa i l’estiu.

Fins ara, aquestes ampliacions horàries havien d’ésser aprovades per la delegació territorial del Govern de la Generalitat o bé pels respectius Ajuntaments. A la pràctica, però, en poques ocasions es concedien aquestes ampliacions i mai amb caràcter general.

Així d’una banda, ara s’ha establert un horari especial per la nit de cap d’any, en el qual bars, bars musicals i restaurants, entre d’altres, podran perllongar l’horari de tancament fins a 60 minuts més del seu horari habitual i, pel que fa a les discoteques i sales de festes, entre d’altres, podran perllongar l’horari de tancament fins a 90 minuts més del seu horari habitual.

D’aquesta manera, en aquesta ocasió, al coincidir la festivitat en dissabte, els bars, bars musicals i restaurants podran tancar els seus negocis a les 4 hores de la matinada, mentre que, discoteques i sales de festa ho podran fer a les 7:30 hores del matí.

Per altra banda, per a la resta de festivitats anteriorment esmentades, destacant el període d’estiu comprés entre l’1 de juny i fins al 15 de setembre, bars, bars musicals i restaurants veuran ampliat el seu horari de tancament amb 30 minuts, i les discoteques i sales de festa veuran ampliat el seu horari de funcionament amb 45 minuts més.

Altres novetats destacades són la possibilitat que els bars musicals obrin el seu establiment a les 12h del matí, en comptes de les 17 h fins ara, i el fet que s’hagi limitat l’horari màxim de reducció d’horari de funcionament a conseqüència de molèsties causades als veïns, a dues hores.

Per últim, també s’ha modificat el temps per desallotjar els locals una vegada s’ha arribat l’hora de tancament. A partir d’ara es disposarà d’un màxim de 30 minuts per desallotjar el local en cas que l’aforament màxim autoritzat sigui fins a 500 persones, o de 45 minuts per aquells locals on l’aforament màxim autoritzat sigui superior a 500 persones.

Així, doncs, aquesta nova ordre d’horaris servirà per acabar amb les arbitrarietats que existien a l’hora de concedir ampliacions horàries en determinades dates i, de ben segur, per a fomentar aquest sector econòmic, a l’incrementar-se els horaris de funcionament dels negocis.

Jordi Lloveras

La Sala Segona de l’Audiència Provincial de Girona ha dictat recentment una Interlocutòria que conclou que, amb l’adjudicació de l’habitatge per part de l’entitat bancària, s’extingeix la totalitat del deute hipotecari.

El supòsit s’enquadra en un procediment d’execució hipotecària per import de 325.000.-€, en el qual l’entitat bancària es va adjudicar l’immoble que havia sortit a subhasta per la meitat del seu valor de taxació. Posteriorment, la pròpia entitat va sol·licitar la continuïtat del procediment d’execució en reclamació a la deutora i als diferents avaladors de la resta del deute hipotecari donat que amb l’adjudicació de l’habitatge únicament s’havia cobert la meitat del deute hipotecari.

En aquest cas, però, el tribunal dóna per liquidat el deute hipotecari i per finalitzat el procediment d’execució en base a que, l’entitat bancària, tot i haver-se adjudicat l’habitatge únicament pel valor de 162.500.-€, no pot sostenir que aquest sigui el valor real del l’immoble, donat que en el moment de signar la hipoteca el va valorar en 325.000.-€. I per tant, aplicant la doctrina dels actes propis, l’entitat bancària hauria d’acatar la valoració econòmica de l’immoble que ella mateixa havia realitzat anys enrera.

Per aquest motiu el tribunal considera que l’actitud mantinguda per l’entitat bancària contravé qualsevol principi de bona fe i que, fins i tot, incorre en una situació d’abús de dret a l’entendre que aquesta s’enriquiria injustament si continués el procediment d’execució, al no haver estat un tercer qui ha adquirit l’habitatge i ha satisfet el preu d’adjudicació, sinó que ha sigut la mateixa entitat bancària qui ha incorporat en el seu patrimoni un habitatge de valor superior al valor pel qual se l’ha adjudicat i a la suma de les quantitats degudes per la deutora.

Per últim, el tribunal entén que acceptar l’assumpció personal del deute hipotecari en un assumpte on la garantia facilitada cobria el deute hipotecari seria una clàusula totalment abusiva i, conseqüentment, ineficaç i nul·la.

Malgrat l’Audiència ha acceptat en aquest cas la dació en pagament, cal destacar que aquesta resolució no es va adoptar per unanimitat ja que un dels magistrats hi va manifestar el seu vot particular, al no compartir el criteri majoritari dels membres d’aquesta sala.

Aquest magistrat entén que no existeix abús de dret perquè l’entitat bancària únicament s’ha limitat a reclamar el que actualment permet la normativa hipotecària, considerant que si el legislador no ha previst la dació en pagament en caràcter obligatori fins al moment, tot i les diferents modificacions legislatives introduïdes – l’última el passat mes de juliol - , ha sigut per expressa voluntat d’aquest. D’aquesta manera, i davant l’actual empara normatiu que el sistema ens brinda, aquest conclou que si es realitza una interpretació purament jurídica, l’entitat bancària no ha realitzat cap infracció legal. I per tant, el procediment d’execució i els diferents embargaments sobre el deutor i avaladors haurien d’haver continuat fins aconseguir el cobrament íntegre del deute hipotecari.

Així doncs, a l’espera que el criteri majoritari seguit en aquesta resolució judicial es pugui estendre a altres audiències provincials i que aquestes puguin arribar a canviar la tendència del Tribunal Suprem, actualment plenament contrària a la dació en pagament, – fet bastant improbable amb la redacció actual de la normativa –, o bé que definitivament, sense tabús, el Congrés dels Diputats aprovi una modificació de l’actual normativa que prevegi la dació en pagament obligatòria i amb caràcter retroactiu, si heu de sol·licitar una hipoteca, procureu que aquesta sigui de responsabilitat limitada.

Un tipus d’hipoteques molt poc esteses a dia d’avui, tot i la moció aprovada al seu dia pel Congrés dels Diputats que pretenia incentivar-les, en què l’obligació de retorn d’aquesta es garanteix únicament amb el propi habitatge. Això sí, amb uns interessos més elevats i amb la imposició d’altres condicions especialment gravoses. Però ja se sap que, amb el sistema actual -a l’espera del que pugui succeir amb la tramitació de la iniciativa popular sobre la dació en pagament-, la banca sempre guanya.

Jordi Lloveras

Podem definir les aportacions de socis, com aquelles aportacions, dineràries o no dineràries, fetes pels socis d’una societat sense rebre cap contraprestació.

El Reial Decret 1514/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el Pla General de Comptabilitat, en la seva part cinquena (Definicions i relacions comptables) conté una definició del que són aportacions de socis, quan descriu el contingut del compte “118. Aportacions de socis o propietaris”, indicant que són els elements patrimonials lliurats pels socis o propietaris de l’empresa quan actuïn com a tals, en virtut d’operacions no descrites en altres comptes, és a dir, sempre que no constitueixin contraprestació pel lliurament de béns o la prestació de serveis realitzats per l’empresa, ni tinguin la naturalesa de passiu. En particular, inclou les quantitats lliurades pels socis o propietaris per a compensació de pèrdues.

Un dels primers dubtes que es plantegen és si tenen la consideració d’ingrés per la societat, però aquest primer dubte sembla que queda respost d’acord amb el que preveu l’article 36.2 del Codi de Comerç, que defineix com ingrés els increments de patrimoni net durant l’exercici, ja sigui en forma d’entrades o augments en el valor dels actius, o de disminució dels passius, sempre que no tinguin el seu origen en aportacions dels socis o propietaris.

Així mateix, segons el Reial Decret 1514/2007, de 16 de novembre, en la seva Norma de Valoració i Registre “18. Subvencions, donacions i llegats rebuts”, considera que les aportacions de socis no reintegrables, no tenen la qualificació d’ingressos, sinó de fons propis. En conseqüència, si no tenen la consideració d’ingrés, i en la mesura que la Llei de l’Impost sobre Societats no estableix cap precepte particular al respecte, no es generaria cap renda a efectes de determinar la base imposable de l’Impost sobre Societats.

Pel que fa a la imposició indirecta, segons la redacció actual de l’article 19.1.2. del Text Refós de la Llei de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (TRLITPAJD), es consideren com a operacions societàries subjectes a aquest impost, en la modalitat d’operacions societàries, les aportacions de socis que no suposin un augment de capital social, pel que es consideraria que qualsevol aportació de socis estaria subjecte. Aquesta situació però, canvia a partir del 3 de desembre de 2010, data en que va entrar en vigor el Reial Decret Llei 13/2010, de 3 de desembre, que modifica l’article 45.I.B).11. d’aquesta Llei, establint que aquestes aportacions de socis seran exemptes.

Doncs bé, feta aquesta petita introducció, anem a exposar els fets que poden donar peu a una nova consideració del que són les aportacions de socis.

Ens trobem amb una oficina liquidadora que ha considerat que en el cas de la dissolució i simultània liquidació d’una societat, acordada abans del dia 13 de desembre de 2010, que en el seu passiu corrent reflectia uns crèdits dels socis contra la societat, el fet d’assumir per part dels propis socis aquest deute, fet que comportaria l’extinció del deute per confusió de drets, és el mateix que una aportació de socis per compensar pèrdues, i per tant s’ha practicat la corresponent liquidació en concepte d’aportació de socis, essent la base imposable l’import del crèdits i el tipus impositiu l’1%.

L’argumentació dona per suposat que aquests crèdits s’han destinat a compensar pèrdues i es remet a l’article 19.1.2. del TRLITPAJD, en la seva redacció anterior, que no actual, és a dir, prèvia a la Llei 4/2008, de 23 de desembre, que contemplava com a operacions gravades les aportacions de socis per compensar pèrdues, i com que el subjecte passiu és la societat, si els socis no disposen de suficient quota de liquidació, considera responsable subsidiari al liquidador per aplicació de l’article 43.1.c) de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària.

Ens sobta l’aplicació d’aquest criteri quan formalment això no està comptabilitzat en el compte (118), que és l’específic per a les aportacions de socis, i que és el compte que el Pla General Comptable estableix per aquest tipus d’aportacions segons indica en les parts quarta (quadre de comptes) i cinquena (definicions i relacions comptables), i que forma part dels Fons propis de la societat i no del passiu corrent com era el cas.

Així mateix, tampoc hi ha un acord específic de la societat en què es digui que aquests crèdits es destinen a compensar pèrdues, sinó que aquesta és la interpretació que l’oficina liquidadora ha seguit per considerar l’assumpció de la pèrdua dels crèdits com una aportació de socis per compensar pèrdues.

A partir d’aquí plantegem una sèrie de qüestions:

No s’hauria d’haver acordat específicament que aquest crèdit es destinava a compensar pèrdues i, en conseqüència, no hauria d’estar reflectit al compte 118 dintre dels fons propis de la societat, per considerar que és una aportació de socis per compensar pèrdues?

Si de la definició de les aportacions de socis que fa el Pla General de Comptabilitat, queda clar que no seran aportacions de socis les que tinguin naturalesa de passiu, per què si està comptabilitzat com un passiu, es considera aquest passiu com una aportació de socis, la qual hauria d’estar comptabilitzada dintre dels Fons Propis?

Si és requisit indispensable per satisfer la quota de liquidació, el previ pagament als creditors o garantir els seus crèdits, segons disposa l’article 391 de la Llei de Societats de Capital, s’ha de deixar la societat sense dissoldre, o a sobre d’assumir la pèrdua dels crèdits que ostenten contra la societat i de no cobrar-los, com a requisit per poder dissoldre i liquidar, s’ha de pagar?

És raonable la interpretació de l’oficina liquidadora o és fruit de la falta de concreció de la norma?

Josep Maria Huertas

Des de l’aprovació i entrada en vigor del Reial Decret Legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel que s’aprova el text refós de la Llei de societats de capital (d’ara endavant LSC), que deroga, entre d’altres, l’anterior Llei de societats anònimes i la Llei de societats limitades, s’ha vingut produint una discordança entre la LSC i la regulació prevista en el Reglament del Registre Mercantil (d’ara endavant RRM), ja que el Reglament no s’ha modificat per recollir els canvis normatius produïts per la Llei i que afecten a aquesta norma reglamentària.

A tall d’exemple, i entre d’altres, podem citar les següents discordances:

• L’article 289 de la LSC obliga a les societats anònimes a publicar certes modificacions estatutàries en la pàgina web de la societat, o si aquesta no en té, a dos diaris de gran circulació de la província. En canvi l’article 163 del RRM només requereix la publicació en un diari de gran circulació.

• L’article 369 de la LSC obliga a les societats anònimes a publicar l’acord de dissolució en la pàgina web de la societat, o si aquesta no en té, en un diari de gran circulació de la província. En canvi l’article 247.2.1 del RRM encara obligaria a publicar el balanç de liquidació en el Butlletí Oficial del Registre Mercantil i en un diari de gran circulació.

• L’article 303 de la LSC obliga a què el balanç que serveix de base a l’operació d’augment de capital d’una societat limitada, quan es fa amb càrrec a reserves, hagi d’estar verificat per un auditor de comptes. L’article 199.4 del RRM no requereix la verificació del balanç per un auditor.

 Entenem que, per una qüestió de jerarquia normativa, la Llei preval sobre el Reglament i per tant seria aquest el criteri a seguir, però no estaria pas malament que el RRM recollís aquests canvis normatius produïts en la LSC, evitant així qualsevol dubte d’interpretació quan es posen en la relació les dues normes.

Però la situació encara es complica més quan parlem de la Llei 3/2009, de 3 d’abril, sobre modificacions estructurals de les societats mercantils (d’ara endavant LME) i la posem en relació al RRM, ja què la LME preveu noves operacions de modificació estructural, com poden ser nous supòsits de transformació societària, nous supòsits específics de fusió, la segregació, com a modalitat de l’escissió, que no estan previstos en el RRM, el que dona peu a moltes possibles interpretacions de la LME i per tant qualsevol operació quedarà subjecte al criteri del Registrador Mercantil que hagi de qualificar el document que recull l’operació en qüestió, provocant de nou una situació de gran incertesa.

Per si la cosa no fou prou complicada el govern ja ha redactat un avantprojecte de reforma de la LSC, que encara introduirà més canvis, pel que és d’esperar que el RRM no es reformi fins que aquesta reforma entri en vigor.

Algunes de les modificacions introduïdes per la LSC han sigut positives en el sentit que han vingut a aclarir situacions generadores de conflicte, o fins i tot, eliminar algunes obligacions formals excessives, però tot i així encara queden molts punts foscos que esperem que siguin objecte de modificació amb les noves modificacions previstes, i que juntament amb una reforma del RRM, ajudin a crear una situació en què l’abast de la norma sigui més concret i determinat evitant qualsevol dubte d’interpretació.

Josep Maria Huertas

Les obligacions notarials en relació a la Llei 10/2010, de 28 d’abril, de prevenció de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme

Segurament en les darreres setmanes, si el representant legal o voluntari d’una persona jurídica (societat) ha hagut de signar alguna escriptura pública en què la societat que representa sigui atorgant, prèviament li hauran fet signar una acta notarial de manifestacions, on haurà hagut de deixar constància de qui és el titular real.

En les següents línies intentaré explicar, de forma molt succinta, quin és el motiu d’haver de signar aquest document notarial, l’objectiu i les diferents situacions amb què ens podem trobar.

Aquesta obligació ve imposada per la Llei 10/2010, de 28 d’abril, de prevenció de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme, que té com a objectiu la protecció de la integritat del sistema financer i d’altres sectors d’activitat econòmica mitjançant l’establiment d’una sèrie d’obligacions de prevenció de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme.

Entre els subjectes obligats a col·laborar en la prevenció del blanqueig de capitals i finançament del terrorisme, es troben els Notaris, que tenen l’obligació d’identificar a les persones físiques o jurídiques que pretenguin establir relacions de negoci o intervenir en qualsevol operació, que es documenti en instrument públic, com per exemple una escriptura o una acta notarial. Més concretament, l’article 4 de la Llei, obliga als Notaris a obtenir informació i identificar al titular o titulars reals en tots aquells actes o negocis en els que una persona jurídica tingui la condició d’atorgant, o sense se atorgant, adquireixi algun dret. De la mateixa forma, i en les situacions en què l’atorgant sigui una persona física que no representi en cap cas a una persona jurídica, la Llei exigeix que el subjecte obligat manifesti, com a atorgant, si actua per compte propi o per compte d’un tercer, essent llavors l’atorgant aquest tercer.

En el mateix article 4 de la Llei, defineix el terme titular o titulars reals, diferenciant entre persones físiques i persones jurídiques.

En el cas de persones físiques, defineix el titular real com aquella persona física per compte de qui es pretén establir una relació de negoci o intervenir en una operació.

En el cas de persones jurídiques, defineix titular o titulars reals, com aquelles persones físiques que en darrer terme posseeixin o controlin, directament o indirectament, un percentatge superior al 25% del capital o dels drets de vot, d’una persona jurídica, o que per altres mitjans, exerceix el control, directe o indirecte, de la gestió d’una persona jurídica, exceptuant d’aquest grup les societats que cotitzin en un mercat regulat de la Unió Europea o països tercers equivalents.

Centrant-me a partir d’ara exclusivament en el cas de les persones jurídiques, cal matisar que, no serà titular real només el soci que consti en el llibre registre de socis o d’accions nominatives quan aquest sigui una persona jurídica, encara que compleixi la condició de tenir més d’un 25% del capital social, sinó que serà titular real, la persona física, que en aquesta persona jurídica sòcia, ostenti més del 25% del seu capital social.

La forma de manifestar qui és el titular real, dependrà de la graduació de les mesures a adoptar pels notaris en funció de la informació obtinguda i en funció del nivell de risc de l’operació, segons els indicadors de risc indicats pels manuals de prevenció de blanqueig, però sense entrar a definir quines són les situacions que es consideren de risc, bàsicament, aquestes manifestacions es podran portar a terme en document privat, quan no es doni cap indicador de risc, o en instrument públic diferent a aquell que obliga a identificar el titular real, en tots els altres casos. Habitualment, se sol fer en instrument públic, ja què en cas d’haver d’atorgar alguna altre operació en nom de la societat, ens servirà el mateix document per identificar el titular real, a menys que hagi variat la composició accionarial en la societat, llavors s’hauria d’atorgar un nou instrument públic deixant constància de la nova situació.

Normalment, el Notari, només pot obtenir aquesta informació a partir de les manifestacions del representant de la persona jurídica, de les que haurà de deixar constància en el corresponent instrument públic, pel que es poden produir tres situacions diferents:

   • Si el representant manifesta que no existeix titular real, el notari deixarà constància d’aquesta circumstància en l’instrument públic.

   • Si el representant manifesta que existeix titular real, caldrà facilitar les dades identificatives d’aquest titular real o titulars reals i deixar constància en l’instrument públic.

   • Si el representant manifesta que desconeix si existeix o no titular real o, sabent que existeix, no l’identifica, no serà possible determinar l’estructura de propietat de la persona jurídica atorgant, pel que el Notari té la prohibició d’autoritzar o intervenir l’acte o negoci jurídic, ja què en cas contrari, incorre en responsabilitat.

Per últim, i només a tall de comentari, cal tenir en compte que els Notaris podran comunicar al Servei Executiu de la Comissió de Prevenció de Blanqueig de Capitals i infraccions Monetàries, qualsevol fet o operació, inclús la mera temptativa, respecte a la que existeixi indici o certesa que està relacionat amb el blanqueig de capitals o el finançament del terrorisme, i no revelaran al client ni a tercers que s’ha fet aquesta comunicació d’informació o que s’està examinant o pot ser examinada alguna d’aquestes operacions.

La meva opinió és que, tot i ser una obligació legal, en un percentatge molt elevat de casos es produeixen situacions en les que els nivells de risc són molt baixos o inexistents, com per exemple l’atorgament d’una escriptura de renovació de càrrecs de qualsevol petita empresa, i considero excessiu haver d’atorgar un instrument públic addicional, que no aporta cap valor afegit, que suposa un cost econòmic addicional que acaba assumint l’atorgant i que només incrementa la documentació administrativa de l’empresa, pel que només ens queda esperar que en un futur no gaire llunyà, i d’acord amb el que disposa l’article 9.2 de la Llei, el reglament autoritzi l’aplicació de mesures simplificades respecte clients que comportin un escàs risc de blanqueig de capital o de finançament del terrorisme, i s’apliqui la norma d’una forma més coherent i seguint algun criteri raonable que permeti discernir les operacions realment susceptibles de blanqueig de capitals de les que no ho són, i que no s’apliqui de forma generalitzada com s’està fent fins al moment.

Josep Maria Huertas

Molts sou els que darrerament us heu estranyat en rebre dels vostres proveïdors una carta en la que se us demanava que signéssiu una autorització per a la domiciliació de rebuts i factures.

La raó de ser d’aquesta carta la trobem amb l’entrada en vigor de la Llei 16/2009 de serveis de pagament que ha introduït modificacions en el règim regulador de les domiciliacions bancàries dels rebuts i factures, destacant la modificació efectuada en els terminis per a sol·licitar devolucions de rebuts.

D’aquesta manera, s’enterren definitivament els vells i coneguts terminis de nou dies, per a les devolucions ordinàries, i de trenta dies, per a les excepcionals, per passar a diferenciar-se dos nous terminis, en funció que l’operació hagi estat prèviament autoritzada, o no.

Així, d’una banda, s’estableix un termini de tretze mesos, a comptar des de la data de realització de l’abonament o càrrec, dintre del qual podreu sol·licitar la devolució de qualsevol rebut o factura sempre que no hagi estat autoritzada per vosaltres.

Per altra banda es fixa un termini de vuit setmanes, per aquells casos en que haguéssiu concedit al vostre proveïdor una autorització genèrica, és a dir, sense especificar l’import exacte del rebut, i aquest us hagués carregat al compte un import inesperat, tenint en compte les pautes de pagament mantingudes en anterioritat.

En definitiva aquests seran els dos únics supòsits en els quals es permetrà la devolució de rebuts, de manera que no es podrà sol·licitar en cap cas la devolució una vegada s’hagi efectuat el càrrec quan existeixi una autorització expressa que indiqui l’import exacte a carregar o bé quant s’hagi concedit una autorització genèrica on l’import finalment carregat mereixi la consideració d’habitual o raonable donades les pautes de pagament anteriors. En aquests darrers supòsits l’única manera de revocar l’ordre de pagament dels rebuts serà efectuar-la amb anterioritat al pagament.

Així doncs, atesa la diferència de terminis per a poder retornar un rebut en els casos en què existeix consentiment previ (operació autoritzada) respecte d’aquells casos en que no existeix (operació no autoritzada), esdevé molt recomanable obtenir la corresponent autorització dels vostres clients a fi i efecte de reduir al màxim les possibilitats de devolució dels rebuts.

Aquesta autorització podrà ser expressa, per una operació concreta, o bé en caràcter genèrica, per a cobrir les relacions comercials que es mantinguin al llarg del temps. Ara bé, en tot cas, aquesta haurà d’estar signada i segellada pel representant de l’empresa i pel representant de l’entitat bancària a més d’incloure, com a mínim, el número de compte bancari on s’efectuarà el càrrec i determinar un import mínim i màxim de l’operació. Únicament en cas de precisar una autorització expressa hi hauríeu d’incloure el concepte, l’import exacte i la data del càrrec.

Descarregueu-vos des d’aquí la carta model d’autorització genèrica pel vostre ús.

 Jordi Lloveras

Història d’un judici d’acomiadament disciplinari per assetjament

Fa unes setmanes em vaig haver de desplaçar fins a Tarragona. Hi vaig anar en tren des de Barcelona, on aquell mateix matí havia representat una empresa en un judici que s’havia resolt, sorprenentment, de forma ràpida. No havia estat per la diligència dels jutjats sinò, en aquest cas, per la incompareixença de la part demandant. Malgrat tot, la cita obligada a davant del jutge ens va deixar una sensació de pèrdua de temps i d’esforç inútil perfectament evitables.

Això em va portar a pensar, de camí cap a la Costa Daurada, que massa vegades s’abusa de les demandes i de les denúncies. Massa sovint es porten als jutjats qüestions menors  que es podrien resoldre perfectament a través d’altres vies alternatives, com ara la mediació. La majoria de persones deuen creure que una sentència judicial és l’única fórmula per obtenir justícia. I això no és una veritat absoluta.

Vorejant la Mediterrània, em vaig endinsar a d’altres pensaments. Havia de recuperar el temps perdut i vaig aprofitar el que em quedava de trajecte per preparar una reunió que tenia concertada, al cap d’unes hores, amb la directora d’un Hotel client de l’Assessoria Codina amb qui havia de preparar un judici laboral que teníem assenyalat, just per l’endemà, als Jutjats Socials de Tarragona.

Feia dies que hi pensava en aquest judici. A finals de l’any passat, l’empresa havia acomiadat disciplinàriament un cambrer per assetjament sexual a una companya de feina. De resultes d’allò, el treballador havia interposat una demanda per acomiadament improcedent.

He de confessar que la defensa d’aquest cas em motivava moltíssim perquè aquest és un tema de fons que m’indigna profundament. En vaig parlar amb la Cap de Recursos Humans de l’hotel i em vaig adonar que l’empresa tenia claríssima l’aplicació de la tolerància zero davant de qualsevol tipus de conducta discriminatòria per raò de sexe, que atemptés contra els drets més bàsics de les persones treballadores. I encara més en un cas d’assetjament sexual. De fet, l’empresa està treballant en la redacció d’un pla d’igualtat intern i, per tant, promou mesures per eradicar qualsevol tipus de desigualtat.

Aquesta posició de l’empresa eliminava, per principi, qualsevol marge de negociació amb la part contrària. La cosa em satisfeia. No tots els casos són negociables.
Per sort cada vegada hi ha més empreses que han entès la igualtat d’oportunitats com una  bona manera per millorar l’organització i l’eficàcia dels recursos humans; com un mecanisme que repercuteix en la bona qualitat del treball i en la millora els resultats econòmics de l’empresa. Es tracta, en definitiva, d’una mesura d’eficiència empresarial que contribueix a oferir una imatge corporativa innovadora i compromesa amb les persones i la societat. Per això, malgrat que, de moment, només hi estan obligades per llei les empreses amb més de 250 persones assalariades, pensava de camí cap a Tarragona –i penso també hores d’ara, mentre escric aquest article, a Girona- que convindria potenciar la introducció dels plans d’igualtat a totes les empreses com una mesura per millorar la seva competitivitat.

El dia del judici havíem citat diverses persones, treballadores de l’empresa, com a testimonis. Entre elles, per descomptat, la treballadora que va patir l’assetjament sexual. Va ser un moment complicat per ella. Reviure i explicar en una sala de vistes, davant de  persones estranyes, el que va patir aquell dia i tornar a veure el treballador acomiadat, no li va resultar fàcil. Fos com fos, en aquest cas la treballadora assetjada tenia el suport dels companys de feina i de la pròpia empresa. Això va contribuir a minimitzar els efectes de la doble victimització que es fan tan habituals en aquests casos. Quan li va tocar dir la seva, el treballador demandant es va limitar a negar i a restar importància a  les seves conductes i a l’actitud masclista que havia tingut amb la companya de treball. Les considerava normals.

L’assetjament sexual és un delicte tipificat pel nostre codi penal i consta a l’Estatut dels Treballadors com una falta molt greu que ha de desembocar en un acomiadament disciplinari per l’atemptat que implica contra els drets més bàsics que reconeix la Constitució, com són el dret a la igualtat, a l’honor i la intimitat personal; el dret a la integritat física i moral i el dret a un treball sense discriminacions per raó de sexe. A més, les empreses tenen l’obligació d’adoptar les mesures adequades per evitar qualsevol tipus de conducta discriminatòria i prevenir l’assetjament sexual en l’àmbit laboral, d’acord amb el que estableix la llei 3/2007, de 22 de març, per la igualtat efectiva entre homes i dones. Una bona manera per complir aquesta normativa d’una manera natural, és que s’aprovin plans d’igualtat i protocols d’actuació interns per prevenir l’assetjament sexual en l’àmbit laboral.

De tornada a Girona, estava contenta de com havia anat tot. Només calia esperar una sentència justa. No hi ha dubte, hi ha casos que no es poden pactar, que no depenen d’una pura qüestió econòmica. La defensa de principis tan bàsics com la igualtat i la no discriminació entre homes i dones en són un exemple ben clar. Hi ha conductes que no es poden tolerar. Ni l’assetjament sexual, ni qualsevol tipus de la violència de gènere.

Yolanda Vilà