El passat divendres 23 de desembre va entrar en vigor la nova ordre d’horaris reguladora dels horaris d’obertura dels establiments de restauració, activitats recreatives i espectacles públics.

La principal novetat rau en les ampliacions de caràcter automàtic dels horaris de tancament de bars, bars musicals, restaurants i discoteques, entre d’altres, en determinades dates assenyalades, com la nit de cap d’any, la de revetlla de Sant Joan, la de Carnestoletes, festivitats locals o bé en diferents períodes del calendari, com Nadal, Setmana Santa i l’estiu.

Fins ara, aquestes ampliacions horàries havien d’ésser aprovades per la delegació territorial del Govern de la Generalitat o bé pels respectius Ajuntaments. A la pràctica, però, en poques ocasions es concedien aquestes ampliacions i mai amb caràcter general.

Així d’una banda, ara s’ha establert un horari especial per la nit de cap d’any, en el qual bars, bars musicals i restaurants, entre d’altres, podran perllongar l’horari de tancament fins a 60 minuts més del seu horari habitual i, pel que fa a les discoteques i sales de festes, entre d’altres, podran perllongar l’horari de tancament fins a 90 minuts més del seu horari habitual.

D’aquesta manera, en aquesta ocasió, al coincidir la festivitat en dissabte, els bars, bars musicals i restaurants podran tancar els seus negocis a les 4 hores de la matinada, mentre que, discoteques i sales de festa ho podran fer a les 7:30 hores del matí.

Per altra banda, per a la resta de festivitats anteriorment esmentades, destacant el període d’estiu comprés entre l’1 de juny i fins al 15 de setembre, bars, bars musicals i restaurants veuran ampliat el seu horari de tancament amb 30 minuts, i les discoteques i sales de festa veuran ampliat el seu horari de funcionament amb 45 minuts més.

Altres novetats destacades són la possibilitat que els bars musicals obrin el seu establiment a les 12h del matí, en comptes de les 17 h fins ara, i el fet que s’hagi limitat l’horari màxim de reducció d’horari de funcionament a conseqüència de molèsties causades als veïns, a dues hores.

Per últim, també s’ha modificat el temps per desallotjar els locals una vegada s’ha arribat l’hora de tancament. A partir d’ara es disposarà d’un màxim de 30 minuts per desallotjar el local en cas que l’aforament màxim autoritzat sigui fins a 500 persones, o de 45 minuts per aquells locals on l’aforament màxim autoritzat sigui superior a 500 persones.

Així, doncs, aquesta nova ordre d’horaris servirà per acabar amb les arbitrarietats que existien a l’hora de concedir ampliacions horàries en determinades dates i, de ben segur, per a fomentar aquest sector econòmic, a l’incrementar-se els horaris de funcionament dels negocis.

Jordi Lloveras

La Sala Segona de l’Audiència Provincial de Girona ha dictat recentment una Interlocutòria que conclou que, amb l’adjudicació de l’habitatge per part de l’entitat bancària, s’extingeix la totalitat del deute hipotecari.

El supòsit s’enquadra en un procediment d’execució hipotecària per import de 325.000.-€, en el qual l’entitat bancària es va adjudicar l’immoble que havia sortit a subhasta per la meitat del seu valor de taxació. Posteriorment, la pròpia entitat va sol·licitar la continuïtat del procediment d’execució en reclamació a la deutora i als diferents avaladors de la resta del deute hipotecari donat que amb l’adjudicació de l’habitatge únicament s’havia cobert la meitat del deute hipotecari.

En aquest cas, però, el tribunal dóna per liquidat el deute hipotecari i per finalitzat el procediment d’execució en base a que, l’entitat bancària, tot i haver-se adjudicat l’habitatge únicament pel valor de 162.500.-€, no pot sostenir que aquest sigui el valor real del l’immoble, donat que en el moment de signar la hipoteca el va valorar en 325.000.-€. I per tant, aplicant la doctrina dels actes propis, l’entitat bancària hauria d’acatar la valoració econòmica de l’immoble que ella mateixa havia realitzat anys enrera.

Per aquest motiu el tribunal considera que l’actitud mantinguda per l’entitat bancària contravé qualsevol principi de bona fe i que, fins i tot, incorre en una situació d’abús de dret a l’entendre que aquesta s’enriquiria injustament si continués el procediment d’execució, al no haver estat un tercer qui ha adquirit l’habitatge i ha satisfet el preu d’adjudicació, sinó que ha sigut la mateixa entitat bancària qui ha incorporat en el seu patrimoni un habitatge de valor superior al valor pel qual se l’ha adjudicat i a la suma de les quantitats degudes per la deutora.

Per últim, el tribunal entén que acceptar l’assumpció personal del deute hipotecari en un assumpte on la garantia facilitada cobria el deute hipotecari seria una clàusula totalment abusiva i, conseqüentment, ineficaç i nul·la.

Malgrat l’Audiència ha acceptat en aquest cas la dació en pagament, cal destacar que aquesta resolució no es va adoptar per unanimitat ja que un dels magistrats hi va manifestar el seu vot particular, al no compartir el criteri majoritari dels membres d’aquesta sala.

Aquest magistrat entén que no existeix abús de dret perquè l’entitat bancària únicament s’ha limitat a reclamar el que actualment permet la normativa hipotecària, considerant que si el legislador no ha previst la dació en pagament en caràcter obligatori fins al moment, tot i les diferents modificacions legislatives introduïdes – l’última el passat mes de juliol - , ha sigut per expressa voluntat d’aquest. D’aquesta manera, i davant l’actual empara normatiu que el sistema ens brinda, aquest conclou que si es realitza una interpretació purament jurídica, l’entitat bancària no ha realitzat cap infracció legal. I per tant, el procediment d’execució i els diferents embargaments sobre el deutor i avaladors haurien d’haver continuat fins aconseguir el cobrament íntegre del deute hipotecari.

Així doncs, a l’espera que el criteri majoritari seguit en aquesta resolució judicial es pugui estendre a altres audiències provincials i que aquestes puguin arribar a canviar la tendència del Tribunal Suprem, actualment plenament contrària a la dació en pagament, – fet bastant improbable amb la redacció actual de la normativa –, o bé que definitivament, sense tabús, el Congrés dels Diputats aprovi una modificació de l’actual normativa que prevegi la dació en pagament obligatòria i amb caràcter retroactiu, si heu de sol·licitar una hipoteca, procureu que aquesta sigui de responsabilitat limitada.

Un tipus d’hipoteques molt poc esteses a dia d’avui, tot i la moció aprovada al seu dia pel Congrés dels Diputats que pretenia incentivar-les, en què l’obligació de retorn d’aquesta es garanteix únicament amb el propi habitatge. Això sí, amb uns interessos més elevats i amb la imposició d’altres condicions especialment gravoses. Però ja se sap que, amb el sistema actual -a l’espera del que pugui succeir amb la tramitació de la iniciativa popular sobre la dació en pagament-, la banca sempre guanya.

Jordi Lloveras

Podem definir les aportacions de socis, com aquelles aportacions, dineràries o no dineràries, fetes pels socis d’una societat sense rebre cap contraprestació.

El Reial Decret 1514/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el Pla General de Comptabilitat, en la seva part cinquena (Definicions i relacions comptables) conté una definició del que són aportacions de socis, quan descriu el contingut del compte “118. Aportacions de socis o propietaris”, indicant que són els elements patrimonials lliurats pels socis o propietaris de l’empresa quan actuïn com a tals, en virtut d’operacions no descrites en altres comptes, és a dir, sempre que no constitueixin contraprestació pel lliurament de béns o la prestació de serveis realitzats per l’empresa, ni tinguin la naturalesa de passiu. En particular, inclou les quantitats lliurades pels socis o propietaris per a compensació de pèrdues.

Un dels primers dubtes que es plantegen és si tenen la consideració d’ingrés per la societat, però aquest primer dubte sembla que queda respost d’acord amb el que preveu l’article 36.2 del Codi de Comerç, que defineix com ingrés els increments de patrimoni net durant l’exercici, ja sigui en forma d’entrades o augments en el valor dels actius, o de disminució dels passius, sempre que no tinguin el seu origen en aportacions dels socis o propietaris.

Així mateix, segons el Reial Decret 1514/2007, de 16 de novembre, en la seva Norma de Valoració i Registre “18. Subvencions, donacions i llegats rebuts”, considera que les aportacions de socis no reintegrables, no tenen la qualificació d’ingressos, sinó de fons propis. En conseqüència, si no tenen la consideració d’ingrés, i en la mesura que la Llei de l’Impost sobre Societats no estableix cap precepte particular al respecte, no es generaria cap renda a efectes de determinar la base imposable de l’Impost sobre Societats.

Pel que fa a la imposició indirecta, segons la redacció actual de l’article 19.1.2. del Text Refós de la Llei de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (TRLITPAJD), es consideren com a operacions societàries subjectes a aquest impost, en la modalitat d’operacions societàries, les aportacions de socis que no suposin un augment de capital social, pel que es consideraria que qualsevol aportació de socis estaria subjecte. Aquesta situació però, canvia a partir del 3 de desembre de 2010, data en que va entrar en vigor el Reial Decret Llei 13/2010, de 3 de desembre, que modifica l’article 45.I.B).11. d’aquesta Llei, establint que aquestes aportacions de socis seran exemptes.

Doncs bé, feta aquesta petita introducció, anem a exposar els fets que poden donar peu a una nova consideració del que són les aportacions de socis.

Ens trobem amb una oficina liquidadora que ha considerat que en el cas de la dissolució i simultània liquidació d’una societat, acordada abans del dia 13 de desembre de 2010, que en el seu passiu corrent reflectia uns crèdits dels socis contra la societat, el fet d’assumir per part dels propis socis aquest deute, fet que comportaria l’extinció del deute per confusió de drets, és el mateix que una aportació de socis per compensar pèrdues, i per tant s’ha practicat la corresponent liquidació en concepte d’aportació de socis, essent la base imposable l’import del crèdits i el tipus impositiu l’1%.

L’argumentació dona per suposat que aquests crèdits s’han destinat a compensar pèrdues i es remet a l’article 19.1.2. del TRLITPAJD, en la seva redacció anterior, que no actual, és a dir, prèvia a la Llei 4/2008, de 23 de desembre, que contemplava com a operacions gravades les aportacions de socis per compensar pèrdues, i com que el subjecte passiu és la societat, si els socis no disposen de suficient quota de liquidació, considera responsable subsidiari al liquidador per aplicació de l’article 43.1.c) de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària.

Ens sobta l’aplicació d’aquest criteri quan formalment això no està comptabilitzat en el compte (118), que és l’específic per a les aportacions de socis, i que és el compte que el Pla General Comptable estableix per aquest tipus d’aportacions segons indica en les parts quarta (quadre de comptes) i cinquena (definicions i relacions comptables), i que forma part dels Fons propis de la societat i no del passiu corrent com era el cas.

Així mateix, tampoc hi ha un acord específic de la societat en què es digui que aquests crèdits es destinen a compensar pèrdues, sinó que aquesta és la interpretació que l’oficina liquidadora ha seguit per considerar l’assumpció de la pèrdua dels crèdits com una aportació de socis per compensar pèrdues.

A partir d’aquí plantegem una sèrie de qüestions:

No s’hauria d’haver acordat específicament que aquest crèdit es destinava a compensar pèrdues i, en conseqüència, no hauria d’estar reflectit al compte 118 dintre dels fons propis de la societat, per considerar que és una aportació de socis per compensar pèrdues?

Si de la definició de les aportacions de socis que fa el Pla General de Comptabilitat, queda clar que no seran aportacions de socis les que tinguin naturalesa de passiu, per què si està comptabilitzat com un passiu, es considera aquest passiu com una aportació de socis, la qual hauria d’estar comptabilitzada dintre dels Fons Propis?

Si és requisit indispensable per satisfer la quota de liquidació, el previ pagament als creditors o garantir els seus crèdits, segons disposa l’article 391 de la Llei de Societats de Capital, s’ha de deixar la societat sense dissoldre, o a sobre d’assumir la pèrdua dels crèdits que ostenten contra la societat i de no cobrar-los, com a requisit per poder dissoldre i liquidar, s’ha de pagar?

És raonable la interpretació de l’oficina liquidadora o és fruit de la falta de concreció de la norma?

Josep Maria Huertas

Des de l’aprovació i entrada en vigor del Reial Decret Legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel que s’aprova el text refós de la Llei de societats de capital (d’ara endavant LSC), que deroga, entre d’altres, l’anterior Llei de societats anònimes i la Llei de societats limitades, s’ha vingut produint una discordança entre la LSC i la regulació prevista en el Reglament del Registre Mercantil (d’ara endavant RRM), ja que el Reglament no s’ha modificat per recollir els canvis normatius produïts per la Llei i que afecten a aquesta norma reglamentària.

A tall d’exemple, i entre d’altres, podem citar les següents discordances:

• L’article 289 de la LSC obliga a les societats anònimes a publicar certes modificacions estatutàries en la pàgina web de la societat, o si aquesta no en té, a dos diaris de gran circulació de la província. En canvi l’article 163 del RRM només requereix la publicació en un diari de gran circulació.

• L’article 369 de la LSC obliga a les societats anònimes a publicar l’acord de dissolució en la pàgina web de la societat, o si aquesta no en té, en un diari de gran circulació de la província. En canvi l’article 247.2.1 del RRM encara obligaria a publicar el balanç de liquidació en el Butlletí Oficial del Registre Mercantil i en un diari de gran circulació.

• L’article 303 de la LSC obliga a què el balanç que serveix de base a l’operació d’augment de capital d’una societat limitada, quan es fa amb càrrec a reserves, hagi d’estar verificat per un auditor de comptes. L’article 199.4 del RRM no requereix la verificació del balanç per un auditor.

 Entenem que, per una qüestió de jerarquia normativa, la Llei preval sobre el Reglament i per tant seria aquest el criteri a seguir, però no estaria pas malament que el RRM recollís aquests canvis normatius produïts en la LSC, evitant així qualsevol dubte d’interpretació quan es posen en la relació les dues normes.

Però la situació encara es complica més quan parlem de la Llei 3/2009, de 3 d’abril, sobre modificacions estructurals de les societats mercantils (d’ara endavant LME) i la posem en relació al RRM, ja què la LME preveu noves operacions de modificació estructural, com poden ser nous supòsits de transformació societària, nous supòsits específics de fusió, la segregació, com a modalitat de l’escissió, que no estan previstos en el RRM, el que dona peu a moltes possibles interpretacions de la LME i per tant qualsevol operació quedarà subjecte al criteri del Registrador Mercantil que hagi de qualificar el document que recull l’operació en qüestió, provocant de nou una situació de gran incertesa.

Per si la cosa no fou prou complicada el govern ja ha redactat un avantprojecte de reforma de la LSC, que encara introduirà més canvis, pel que és d’esperar que el RRM no es reformi fins que aquesta reforma entri en vigor.

Algunes de les modificacions introduïdes per la LSC han sigut positives en el sentit que han vingut a aclarir situacions generadores de conflicte, o fins i tot, eliminar algunes obligacions formals excessives, però tot i així encara queden molts punts foscos que esperem que siguin objecte de modificació amb les noves modificacions previstes, i que juntament amb una reforma del RRM, ajudin a crear una situació en què l’abast de la norma sigui més concret i determinat evitant qualsevol dubte d’interpretació.

Josep Maria Huertas

Les obligacions notarials en relació a la Llei 10/2010, de 28 d’abril, de prevenció de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme

Segurament en les darreres setmanes, si el representant legal o voluntari d’una persona jurídica (societat) ha hagut de signar alguna escriptura pública en què la societat que representa sigui atorgant, prèviament li hauran fet signar una acta notarial de manifestacions, on haurà hagut de deixar constància de qui és el titular real.

En les següents línies intentaré explicar, de forma molt succinta, quin és el motiu d’haver de signar aquest document notarial, l’objectiu i les diferents situacions amb què ens podem trobar.

Aquesta obligació ve imposada per la Llei 10/2010, de 28 d’abril, de prevenció de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme, que té com a objectiu la protecció de la integritat del sistema financer i d’altres sectors d’activitat econòmica mitjançant l’establiment d’una sèrie d’obligacions de prevenció de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme.

Entre els subjectes obligats a col·laborar en la prevenció del blanqueig de capitals i finançament del terrorisme, es troben els Notaris, que tenen l’obligació d’identificar a les persones físiques o jurídiques que pretenguin establir relacions de negoci o intervenir en qualsevol operació, que es documenti en instrument públic, com per exemple una escriptura o una acta notarial. Més concretament, l’article 4 de la Llei, obliga als Notaris a obtenir informació i identificar al titular o titulars reals en tots aquells actes o negocis en els que una persona jurídica tingui la condició d’atorgant, o sense se atorgant, adquireixi algun dret. De la mateixa forma, i en les situacions en què l’atorgant sigui una persona física que no representi en cap cas a una persona jurídica, la Llei exigeix que el subjecte obligat manifesti, com a atorgant, si actua per compte propi o per compte d’un tercer, essent llavors l’atorgant aquest tercer.

En el mateix article 4 de la Llei, defineix el terme titular o titulars reals, diferenciant entre persones físiques i persones jurídiques.

En el cas de persones físiques, defineix el titular real com aquella persona física per compte de qui es pretén establir una relació de negoci o intervenir en una operació.

En el cas de persones jurídiques, defineix titular o titulars reals, com aquelles persones físiques que en darrer terme posseeixin o controlin, directament o indirectament, un percentatge superior al 25% del capital o dels drets de vot, d’una persona jurídica, o que per altres mitjans, exerceix el control, directe o indirecte, de la gestió d’una persona jurídica, exceptuant d’aquest grup les societats que cotitzin en un mercat regulat de la Unió Europea o països tercers equivalents.

Centrant-me a partir d’ara exclusivament en el cas de les persones jurídiques, cal matisar que, no serà titular real només el soci que consti en el llibre registre de socis o d’accions nominatives quan aquest sigui una persona jurídica, encara que compleixi la condició de tenir més d’un 25% del capital social, sinó que serà titular real, la persona física, que en aquesta persona jurídica sòcia, ostenti més del 25% del seu capital social.

La forma de manifestar qui és el titular real, dependrà de la graduació de les mesures a adoptar pels notaris en funció de la informació obtinguda i en funció del nivell de risc de l’operació, segons els indicadors de risc indicats pels manuals de prevenció de blanqueig, però sense entrar a definir quines són les situacions que es consideren de risc, bàsicament, aquestes manifestacions es podran portar a terme en document privat, quan no es doni cap indicador de risc, o en instrument públic diferent a aquell que obliga a identificar el titular real, en tots els altres casos. Habitualment, se sol fer en instrument públic, ja què en cas d’haver d’atorgar alguna altre operació en nom de la societat, ens servirà el mateix document per identificar el titular real, a menys que hagi variat la composició accionarial en la societat, llavors s’hauria d’atorgar un nou instrument públic deixant constància de la nova situació.

Normalment, el Notari, només pot obtenir aquesta informació a partir de les manifestacions del representant de la persona jurídica, de les que haurà de deixar constància en el corresponent instrument públic, pel que es poden produir tres situacions diferents:

   • Si el representant manifesta que no existeix titular real, el notari deixarà constància d’aquesta circumstància en l’instrument públic.

   • Si el representant manifesta que existeix titular real, caldrà facilitar les dades identificatives d’aquest titular real o titulars reals i deixar constància en l’instrument públic.

   • Si el representant manifesta que desconeix si existeix o no titular real o, sabent que existeix, no l’identifica, no serà possible determinar l’estructura de propietat de la persona jurídica atorgant, pel que el Notari té la prohibició d’autoritzar o intervenir l’acte o negoci jurídic, ja què en cas contrari, incorre en responsabilitat.

Per últim, i només a tall de comentari, cal tenir en compte que els Notaris podran comunicar al Servei Executiu de la Comissió de Prevenció de Blanqueig de Capitals i infraccions Monetàries, qualsevol fet o operació, inclús la mera temptativa, respecte a la que existeixi indici o certesa que està relacionat amb el blanqueig de capitals o el finançament del terrorisme, i no revelaran al client ni a tercers que s’ha fet aquesta comunicació d’informació o que s’està examinant o pot ser examinada alguna d’aquestes operacions.

La meva opinió és que, tot i ser una obligació legal, en un percentatge molt elevat de casos es produeixen situacions en les que els nivells de risc són molt baixos o inexistents, com per exemple l’atorgament d’una escriptura de renovació de càrrecs de qualsevol petita empresa, i considero excessiu haver d’atorgar un instrument públic addicional, que no aporta cap valor afegit, que suposa un cost econòmic addicional que acaba assumint l’atorgant i que només incrementa la documentació administrativa de l’empresa, pel que només ens queda esperar que en un futur no gaire llunyà, i d’acord amb el que disposa l’article 9.2 de la Llei, el reglament autoritzi l’aplicació de mesures simplificades respecte clients que comportin un escàs risc de blanqueig de capital o de finançament del terrorisme, i s’apliqui la norma d’una forma més coherent i seguint algun criteri raonable que permeti discernir les operacions realment susceptibles de blanqueig de capitals de les que no ho són, i que no s’apliqui de forma generalitzada com s’està fent fins al moment.

Josep Maria Huertas

Molts sou els que darrerament us heu estranyat en rebre dels vostres proveïdors una carta en la que se us demanava que signéssiu una autorització per a la domiciliació de rebuts i factures.

La raó de ser d’aquesta carta la trobem amb l’entrada en vigor de la Llei 16/2009 de serveis de pagament que ha introduït modificacions en el règim regulador de les domiciliacions bancàries dels rebuts i factures, destacant la modificació efectuada en els terminis per a sol·licitar devolucions de rebuts.

D’aquesta manera, s’enterren definitivament els vells i coneguts terminis de nou dies, per a les devolucions ordinàries, i de trenta dies, per a les excepcionals, per passar a diferenciar-se dos nous terminis, en funció que l’operació hagi estat prèviament autoritzada, o no.

Així, d’una banda, s’estableix un termini de tretze mesos, a comptar des de la data de realització de l’abonament o càrrec, dintre del qual podreu sol·licitar la devolució de qualsevol rebut o factura sempre que no hagi estat autoritzada per vosaltres.

Per altra banda es fixa un termini de vuit setmanes, per aquells casos en que haguéssiu concedit al vostre proveïdor una autorització genèrica, és a dir, sense especificar l’import exacte del rebut, i aquest us hagués carregat al compte un import inesperat, tenint en compte les pautes de pagament mantingudes en anterioritat.

En definitiva aquests seran els dos únics supòsits en els quals es permetrà la devolució de rebuts, de manera que no es podrà sol·licitar en cap cas la devolució una vegada s’hagi efectuat el càrrec quan existeixi una autorització expressa que indiqui l’import exacte a carregar o bé quant s’hagi concedit una autorització genèrica on l’import finalment carregat mereixi la consideració d’habitual o raonable donades les pautes de pagament anteriors. En aquests darrers supòsits l’única manera de revocar l’ordre de pagament dels rebuts serà efectuar-la amb anterioritat al pagament.

Així doncs, atesa la diferència de terminis per a poder retornar un rebut en els casos en què existeix consentiment previ (operació autoritzada) respecte d’aquells casos en que no existeix (operació no autoritzada), esdevé molt recomanable obtenir la corresponent autorització dels vostres clients a fi i efecte de reduir al màxim les possibilitats de devolució dels rebuts.

Aquesta autorització podrà ser expressa, per una operació concreta, o bé en caràcter genèrica, per a cobrir les relacions comercials que es mantinguin al llarg del temps. Ara bé, en tot cas, aquesta haurà d’estar signada i segellada pel representant de l’empresa i pel representant de l’entitat bancària a més d’incloure, com a mínim, el número de compte bancari on s’efectuarà el càrrec i determinar un import mínim i màxim de l’operació. Únicament en cas de precisar una autorització expressa hi hauríeu d’incloure el concepte, l’import exacte i la data del càrrec.

Descarregueu-vos des d’aquí la carta model d’autorització genèrica pel vostre ús.

 Jordi Lloveras

Història d’un judici d’acomiadament disciplinari per assetjament

Fa unes setmanes em vaig haver de desplaçar fins a Tarragona. Hi vaig anar en tren des de Barcelona, on aquell mateix matí havia representat una empresa en un judici que s’havia resolt, sorprenentment, de forma ràpida. No havia estat per la diligència dels jutjats sinò, en aquest cas, per la incompareixença de la part demandant. Malgrat tot, la cita obligada a davant del jutge ens va deixar una sensació de pèrdua de temps i d’esforç inútil perfectament evitables.

Això em va portar a pensar, de camí cap a la Costa Daurada, que massa vegades s’abusa de les demandes i de les denúncies. Massa sovint es porten als jutjats qüestions menors  que es podrien resoldre perfectament a través d’altres vies alternatives, com ara la mediació. La majoria de persones deuen creure que una sentència judicial és l’única fórmula per obtenir justícia. I això no és una veritat absoluta.

Vorejant la Mediterrània, em vaig endinsar a d’altres pensaments. Havia de recuperar el temps perdut i vaig aprofitar el que em quedava de trajecte per preparar una reunió que tenia concertada, al cap d’unes hores, amb la directora d’un Hotel client de l’Assessoria Codina amb qui havia de preparar un judici laboral que teníem assenyalat, just per l’endemà, als Jutjats Socials de Tarragona.

Feia dies que hi pensava en aquest judici. A finals de l’any passat, l’empresa havia acomiadat disciplinàriament un cambrer per assetjament sexual a una companya de feina. De resultes d’allò, el treballador havia interposat una demanda per acomiadament improcedent.

He de confessar que la defensa d’aquest cas em motivava moltíssim perquè aquest és un tema de fons que m’indigna profundament. En vaig parlar amb la Cap de Recursos Humans de l’hotel i em vaig adonar que l’empresa tenia claríssima l’aplicació de la tolerància zero davant de qualsevol tipus de conducta discriminatòria per raò de sexe, que atemptés contra els drets més bàsics de les persones treballadores. I encara més en un cas d’assetjament sexual. De fet, l’empresa està treballant en la redacció d’un pla d’igualtat intern i, per tant, promou mesures per eradicar qualsevol tipus de desigualtat.

Aquesta posició de l’empresa eliminava, per principi, qualsevol marge de negociació amb la part contrària. La cosa em satisfeia. No tots els casos són negociables.
Per sort cada vegada hi ha més empreses que han entès la igualtat d’oportunitats com una  bona manera per millorar l’organització i l’eficàcia dels recursos humans; com un mecanisme que repercuteix en la bona qualitat del treball i en la millora els resultats econòmics de l’empresa. Es tracta, en definitiva, d’una mesura d’eficiència empresarial que contribueix a oferir una imatge corporativa innovadora i compromesa amb les persones i la societat. Per això, malgrat que, de moment, només hi estan obligades per llei les empreses amb més de 250 persones assalariades, pensava de camí cap a Tarragona –i penso també hores d’ara, mentre escric aquest article, a Girona- que convindria potenciar la introducció dels plans d’igualtat a totes les empreses com una mesura per millorar la seva competitivitat.

El dia del judici havíem citat diverses persones, treballadores de l’empresa, com a testimonis. Entre elles, per descomptat, la treballadora que va patir l’assetjament sexual. Va ser un moment complicat per ella. Reviure i explicar en una sala de vistes, davant de  persones estranyes, el que va patir aquell dia i tornar a veure el treballador acomiadat, no li va resultar fàcil. Fos com fos, en aquest cas la treballadora assetjada tenia el suport dels companys de feina i de la pròpia empresa. Això va contribuir a minimitzar els efectes de la doble victimització que es fan tan habituals en aquests casos. Quan li va tocar dir la seva, el treballador demandant es va limitar a negar i a restar importància a  les seves conductes i a l’actitud masclista que havia tingut amb la companya de treball. Les considerava normals.

L’assetjament sexual és un delicte tipificat pel nostre codi penal i consta a l’Estatut dels Treballadors com una falta molt greu que ha de desembocar en un acomiadament disciplinari per l’atemptat que implica contra els drets més bàsics que reconeix la Constitució, com són el dret a la igualtat, a l’honor i la intimitat personal; el dret a la integritat física i moral i el dret a un treball sense discriminacions per raó de sexe. A més, les empreses tenen l’obligació d’adoptar les mesures adequades per evitar qualsevol tipus de conducta discriminatòria i prevenir l’assetjament sexual en l’àmbit laboral, d’acord amb el que estableix la llei 3/2007, de 22 de març, per la igualtat efectiva entre homes i dones. Una bona manera per complir aquesta normativa d’una manera natural, és que s’aprovin plans d’igualtat i protocols d’actuació interns per prevenir l’assetjament sexual en l’àmbit laboral.

De tornada a Girona, estava contenta de com havia anat tot. Només calia esperar una sentència justa. No hi ha dubte, hi ha casos que no es poden pactar, que no depenen d’una pura qüestió econòmica. La defensa de principis tan bàsics com la igualtat i la no discriminació entre homes i dones en són un exemple ben clar. Hi ha conductes que no es poden tolerar. Ni l’assetjament sexual, ni qualsevol tipus de la violència de gènere.

Yolanda Vilà

La sentència 462/2010 del Tribunal Suprem tracta la problemàtica que avui dia es plantegen molts dels administradors de les societats mercantils quan en situació de risc han de prendre decisions d’acord amb el seu càrrec i alhora no saben fins a quin punt la seva responsabilitat i patrimoni poden perillar.

En concret la sentència resolt que la responsabilitat de l’administrador (segons l’article 135 del text refós de la llei de societats anònimes), i que basen entre altres proves en el fet que no es van presentar els comptes anuals de l’empresa demandada i la insuficiència de patrimoni social, no pot ser exigida.

El Tribunal recorda que la contractació duta a terme en situació de dificultats econòmiques de la societat entra en l’àmbit de la normalitat comercial, i que la responsabilitat es pot generar, si és el cas, en contractacions dutes a terme en situació de crisi irreversible amb acreditada falta de capital, i amb la concurrència de coneixement suficient pels administradors que la societat travessa una fase de greu endeutament i descapitalització; i que no obstant això porten a terme activitats de comerç mitjançant un comportament il·lícit, al no informar als clients de l’estat econòmic de la societat, i desplaçar la seva voluntat a contractar.

Aquesta resolució pot semblar una alenada d’aire fresc per aquells administradors de tarannà agressiu perquè el seu patrimoni personal no corre tan perill com es mereixerien, però també és cert que ho és per aquells altres que intentant fer la feina ben feta, disposen d’un recolzament jurídic que els ajuda a no llençar la tovallola i prendre decisions en un món (el mercantil) voraç i ple de dificultats.

La valentia no sempre va de la mà de la inconsciència.

Més informació | Art. 135 LSA

Oscar Masó

Una recent sentència del Tribunal Suprem ha condemnat una empresa pública a pagar la quantitat de 419.283,32€ a una empresa privada (concessionària de vehicles) arrel dels danys i perjudicis causats com a conseqüència de les obres de construcció d’un metro (obra pública).

Els fets se centren en unes obres que varen durar aproximadament un any i nou mesos i que varen impedir un accés normal al taller i concessionari propietat de l’empresa per part dels clients. L’empresa va reclamar les pèrdues motivades pel que havia deixat de vendre en aquell període tenint en compte que no va poder complir el seu pla d’actuació comercial i la renda del local que hagué de pagar i que va ser infrautilitzat durant el citat període, entre d’altres despeses.

Un dels punts conflictius que tracta la sentència és si la interposició de la reclamació a l’entitat pública de qui depèn l’empresa privada produeix efectes, o pel contrari,és una petició estèril. L’alt tribunal decideix que és vàlida, alhora que informa que la via civil per reclamar a l’empresa és competent.

Pel què fa a la reclamació dels danys, la sentència informa que en tractar-se de danys continuats, el període de prescripció per reclamar s’inicia en el moment en què s’acaben les obres de construcció de la zona.

El cert és que aquestes resolucions poden venir molt bé en aquests moments en què s’està duent a terme tanta obra pública sense fer les oportunes valoracions dels danys que poden provocar a l’entramat comercial (per ex. obres del TAV, Plan E, i d’altres iniciatives públiques).

Més informació |Tribunal Suprem

Oscar Masó