Adjuntem un recull de notícies de l’empresa Glodos, premiada en la 2ªmostra d’emprenedors que va organitzar l’Assessoria Codina el dia 6 d’octubre.

Des d’ací us volem enviar la nostra més sincera enhorabona.

M’agradaria compartir amb vosaltres una eina molt interessant i útil que pot ajudar a copsar la magnitud dels problemes amb els que s’enfronta el Govern de Catalunya i, en definitiva, la magnitud del sidral en el que hi estem tots ficats. L’eina és el simulador del pressupost i la trobareu aquí i hauria de ser obligatòria per a tots els ciutadans.

Us recomano que hi jugueu una miqueta i apugeu impostos, baixeu despeses ( retalleu!) i us pregunteu principalment com podem solucionar un dèficit de 12.153.000.000 € ( el simulador està basat en dades reals del 2011). Complementàriament us podeu fer també altres preguntes, com, per exemple, com ens ho hem fet per endeutar-nos tant com per haver de pagar anualment, en concepte de deute ( interessos i devolució de principal) 5.976.000.000 €, el 88’80% del que gastem cada any en Educació, Recerca i Cultura.

La resposta a la primera pregunta és fàcil: Si tenim un dèficit fiscal anual de 22.000.000.000 € i, sense complicar-nos massa en opcions polítiques diverses que tots tenim al cap, ens emmirallem per un moment a Alemanya, on els estats federats tenen un topall del dèficit amb el govern federal del 4% del seu Producte Interior Brut, resultaria que el nostre topall (sobre un PIB català de 215.000.000.000 €) seria de 8.000.000.000 € i 14.000.000.000 € no marxarien d’aquí. Amb 14.000.000.000 € cobrim clarament el dèficit del pressupost de 12.153.000.000 € i encara ens en sobrarien.

Amb aquests diners ben administrats, ben administrats, ben administrats, ben administrats, podríem tenir un país fantàstic.

Agustí Codina

Advocat i Soci d’Assessoria Codina

Al trist club dels creditors sense esperança:

“Hisenda acumula 20.000 milions de deutes pendents de cobrament.”

El pitjor és que aquesta quantia no computa quan s’informa de quin és el dèficit públic, i és molt probable que gran part d’ella no s’acabi cobrant.

Encara pitjor és que aquest deute ho és respecte una entitat altament eficaç, informatitzada fins a la medul·la i que controla els teus clients, els teus proveïdors, els teus comptes corrents, les teves propietats, el teu salari, els teus familiars…

La única sort que tenen és que a gran part de la població encara li fa respecte hisenda… doncs si féssim com se li fa al lampista, al flequer, a l’advocat o qualsevol altre empresari o professional, l’import del deute s’incrementaria exponencialment.

Un catedràtic de la hisenda pública de Castella La Manxa (Juan José Rubio) ha recordat que un euro invertit a l’AEAT genera un retorn de dotze euros. El portaveu del col·lectiu d’inspectors d’hisenda (Francisco de La Torre) coincideix amb l’anterior en el fet que s’haurien d’incrementar els mitjans de l’Agència Tributària.

Jo dic prou.

Ja s’ha mimat prou l’administració tributària. El problema no són els mitjans.

Quan assegut a la meva taula observo la meva prestatgeria i veig que respecte un sol impost hi ha escrites 2.000 pàgines, m’impressiono; quan m’adono que aquestes pàgines tenen una data de caducitat molt propera (depenent del vent que bufa… de ponent o llevant… PSOE o PP) m’esgarrifo, però quan penso que alhora la seguretat jurídica que genera tanta lletra s’acosta a la que em dóna una pitonissa per telèfon… m’adono que el món no funciona, més si aquesta sensació es dóna en l’àmbit laboral, mercantil, jurídic, etc…

No tot s’arregla donant més mitjans a qui millor recapta. Això no és productiu.

Què tal si ho fem tot molt més senzill?

Benvinguda al Club….

Al club on les empreses s’han de reinventar per sobreviure…. potser que en prengueu nota.

No calen més mitjans.

Oscar Masó

La Sala Segona de l’Audiència Provincial de Girona ha dictat recentment una Interlocutòria que conclou que, amb l’adjudicació de l’habitatge per part de l’entitat bancària, s’extingeix la totalitat del deute hipotecari.

El supòsit s’enquadra en un procediment d’execució hipotecària per import de 325.000.-€, en el qual l’entitat bancària es va adjudicar l’immoble que havia sortit a subhasta per la meitat del seu valor de taxació. Posteriorment, la pròpia entitat va sol·licitar la continuïtat del procediment d’execució en reclamació a la deutora i als diferents avaladors de la resta del deute hipotecari donat que amb l’adjudicació de l’habitatge únicament s’havia cobert la meitat del deute hipotecari.

En aquest cas, però, el tribunal dóna per liquidat el deute hipotecari i per finalitzat el procediment d’execució en base a que, l’entitat bancària, tot i haver-se adjudicat l’habitatge únicament pel valor de 162.500.-€, no pot sostenir que aquest sigui el valor real del l’immoble, donat que en el moment de signar la hipoteca el va valorar en 325.000.-€. I per tant, aplicant la doctrina dels actes propis, l’entitat bancària hauria d’acatar la valoració econòmica de l’immoble que ella mateixa havia realitzat anys enrera.

Per aquest motiu el tribunal considera que l’actitud mantinguda per l’entitat bancària contravé qualsevol principi de bona fe i que, fins i tot, incorre en una situació d’abús de dret a l’entendre que aquesta s’enriquiria injustament si continués el procediment d’execució, al no haver estat un tercer qui ha adquirit l’habitatge i ha satisfet el preu d’adjudicació, sinó que ha sigut la mateixa entitat bancària qui ha incorporat en el seu patrimoni un habitatge de valor superior al valor pel qual se l’ha adjudicat i a la suma de les quantitats degudes per la deutora.

Per últim, el tribunal entén que acceptar l’assumpció personal del deute hipotecari en un assumpte on la garantia facilitada cobria el deute hipotecari seria una clàusula totalment abusiva i, conseqüentment, ineficaç i nul·la.

Malgrat l’Audiència ha acceptat en aquest cas la dació en pagament, cal destacar que aquesta resolució no es va adoptar per unanimitat ja que un dels magistrats hi va manifestar el seu vot particular, al no compartir el criteri majoritari dels membres d’aquesta sala.

Aquest magistrat entén que no existeix abús de dret perquè l’entitat bancària únicament s’ha limitat a reclamar el que actualment permet la normativa hipotecària, considerant que si el legislador no ha previst la dació en pagament en caràcter obligatori fins al moment, tot i les diferents modificacions legislatives introduïdes – l’última el passat mes de juliol - , ha sigut per expressa voluntat d’aquest. D’aquesta manera, i davant l’actual empara normatiu que el sistema ens brinda, aquest conclou que si es realitza una interpretació purament jurídica, l’entitat bancària no ha realitzat cap infracció legal. I per tant, el procediment d’execució i els diferents embargaments sobre el deutor i avaladors haurien d’haver continuat fins aconseguir el cobrament íntegre del deute hipotecari.

Així doncs, a l’espera que el criteri majoritari seguit en aquesta resolució judicial es pugui estendre a altres audiències provincials i que aquestes puguin arribar a canviar la tendència del Tribunal Suprem, actualment plenament contrària a la dació en pagament, – fet bastant improbable amb la redacció actual de la normativa –, o bé que definitivament, sense tabús, el Congrés dels Diputats aprovi una modificació de l’actual normativa que prevegi la dació en pagament obligatòria i amb caràcter retroactiu, si heu de sol·licitar una hipoteca, procureu que aquesta sigui de responsabilitat limitada.

Un tipus d’hipoteques molt poc esteses a dia d’avui, tot i la moció aprovada al seu dia pel Congrés dels Diputats que pretenia incentivar-les, en què l’obligació de retorn d’aquesta es garanteix únicament amb el propi habitatge. Això sí, amb uns interessos més elevats i amb la imposició d’altres condicions especialment gravoses. Però ja se sap que, amb el sistema actual -a l’espera del que pugui succeir amb la tramitació de la iniciativa popular sobre la dació en pagament-, la banca sempre guanya.

Jordi Lloveras

És molt fàcil i temptador ser demagògic quan es donen excessos com els comesos per segons quins personatges en plena crisis. Concretament estic pensant amb les indemnitzacions milionàries que perceben alguns alts càrrecs d’entitats bancàries… en perill d’extinció.

Les anomeno entitats bancàries per no dir-los xiringuitos. Tenen la mateixa caixa les unes que els altres… De fet, és possible que algun xiringuito estigui més sanejat econòmicament. Convido a crear un grup al facebook per tal de pressionar a la Reial Acadèmia: Vols invertir les definicions dels termes banc-bar?.

A partir d’ara quan anem a buscar un gelat a la platja direm:

- Vaig al banc a buscar un “Tornado”.

I si volem que ens abonin un xec direm:

- Vaig a cobrar al bar.

Si la cosa és més important i es vol contractar un pla de pensions… ja podem parlar de pub. I si volem obrir una llibreta Super3… podem anar al Mini-bar.

Ara seriosament. Us trasllado un parell de solucions legals que penso podrien servir. No només per acabar amb futures pensions? o indemnitzacions escandaloses, sinó també per perseguir les ja comeses, de ser el cas:

-Primera:

Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal

Article 252

Han de ser castigats amb les penes … els qui en perjudici d’un altre prenguin o distreguin diners, efectes, valors o qualsevol altre bé moble o actiu patrimonial que hagin rebut en dipòsit, comissió o administració, o per un altre títol que produeixi obligació de lliurar-los o tornar-los, o neguin haver-los rebut, quan la quantia del que s’ha apropiat passi de quatre-cents euros. Aquesta pena s’imposa en la meitat superior en el cas de dipòsit necessari o miserable.

-Segona:

una altra que podria servir, tot i que amb certa dificultat i complexitat jurídica, però que no veig impossible en mans d’algun jutge Dredd:

El Reial Decret-Llei 9/2009 de 26 de juny, sobre reestructuració bancària i reforçament dels recursos propis de les entitats de crèdit informava en una de les seves disposicions addicionals, titulada “Situacions Concursals” que el deure de sol·licitar la declaració de concurs no seria exigible a l’entitat de crèdit, en segons quins supòsits i previ a fer una sèrie de deure: per exemple facilitant la seva fusió o absorció per una altra de reconeguda solvència, etc…

Davant aquesta solució de màgia-legislativa i amb la finalitat d’evitar que es pugui afirmar que una entitat de crèdit es troba en concurs, tot i que efectivament així sigui, em remeto a la llei concursal 22/2003 de 9 de juliol que concretament informa en el seu article 71:

Declarat el concurs, seran rescindibles els actes perjudicials per a la massa activa realitzats pel deutor dintre dels dos anys anteriors a la data de la declaració, encara que no hagués existit intenció fraudulenta.

… Dit d’altra manera, “el que es dóna, es torna”.

En realitat estem davant un joc de nens.

Quan érem petits tots havíem jugat alguna que altra vegada a “tonto l’últim!”. Aquesta frase, dita per qualsevol marrec, generava en l’entorn més proper una tensió i competitivitat importants associats a una finalitat o objectiu molt concrets: Tocar primer un arbre, sortir de la classe, beure de la font… Hi havia una norma bàsica: Tot s’hi valia, empentes, cops de colze, i d’altres il·legalitats més o menys innocents.

Els nens ja han crescut, han estudiat dret o econòmiques i s’han dedicat al món de les finances. Un directiu ha dit: “Tonto l’últim!” i la resta han pres nota. L’objectiu: cobrar abans que tot plegat se’n vagi en orris. La norma bàsica: Tot s’hi val.

Oscar Masó

 
‘És una honra per a mi d’estar amb vosaltres avui a l’acte de la vostra graduació en una de les millors universitats del món. Jo no em vaig graduar mai. De fet, l’acte d’avui és el més a prop que hauré estat mai d’una graduació universitària. Avui vull explicar-vos tres històries de la meva vida. Això és tot. Res espectacular. Només tres històries.

La primera va de connectar els punts.

A finals de desembre de 2006 quan l’executiu ni flairava la crisi que ja començava a afectar-nos, va publicar la Llei 43/2006, de 29 de desembre, que, entre altres disposicions, modificava l’article 15è de l’Estatut dels Treballadors, afegint un 5è apartat el qual limitava l’encadenament dels contractes temporals. Concretament disposava que els treballadors que en un període de 30 mesos haguessin estat contractats mitjançant 2 o més contractes temporals durant un termini superior a 24 mensualitats, amb o sense solució de continuïtat, adquiririen la condició de treballadors fixos. En aquells moments, la taxa d’atur era del 9,5% i amb la referida disposició es pretenia acabar amb l’alt percentatge de contractació temporal en relació a la indefinida.

Ara, quan la taxa d’atur ja ha superat el 20% amb tendència a incrementar-se, el Consell de Ministres ha aprovat el RDL 10/2011, de 26 d’agost, el qual, entre una sèrie de mesures urgents, suspèn temporalment l’aplicació del referit punt 5è de l’article 15 de l’Estatut dels Treballadors. Concretament, i fins el 31 d’agost de 2013, es podran encadenar contractes temporals sense cap tipus de limitació. D’aquesta manera, se suspenen per un termini de 2 anys les restriccions en matèria de contractació temporal que va imposar la Reforma Laboral i que endurien els requisits que hi havia fins aquells moments.

De totes maneres, i en relació a la referida suspensió temporal, cal fer dues matisacions:

• 1. Aquesta mesura no suposa la possibilitat de fer contractes temporals sense cap “causa de temporalitat” recollida per l’Estatut dels treballadors i pels Convenis Col·lectius, perquè en aquest cas el contracte estaria fet en frau de llei i, conseqüentment, seria declarat indefinit en el supòsit de ser impugnat davant els tribunals.

• 2. A més, segueix vigent, i no ha patit cap variació, l’apartat 1er del mateix article 15è de l’Estatut dels Treballadors que disposa que els contractes temporals per “obra o servei determinat” no podran  tenir una durada superior a 3 anys ampliable 12 mesos més per Conveni Col·lectiu.

Estem doncs davant un canvi de criteri important, encara que temporal, en relació a la contractació eventual la qual fins ara era considerada precària. Els alts índex de desocupació han modificat el criteri de consideració de precarietat laboral al prioritzar, finalment, la col·locació enfront la vertadera precarietat que no és altra que l’atur.

Francesc Romeu

Taxa d’atur del 4 trimestre del 2010 : 20,33%.

Per tal motiu va néixer el R.D.Llei 1/2011 de mesures urgents per promoure la transició a la ocupació estable i la requalificació professional de persones aturades on, segons la seva pròpia exposició de motius, tenia com a finalitat/desig establir un “plan de choque del 2011 con efectividad a CORTO plazo”.

La realitat ha estat una altra, no s’ha creat ocupació i gran part de la població ja ha experimentat de prop el que és un expedient de regulació d’ocupació. Els E.R.O. són una mesura que es pot prendre dins d’una empresa per superar un moment de crisi mitjançant alguna d’aquestes tres eines : extingint, suspenent contractes o reduint les jornades de treball.

Fins l’abril del 2011 el nombre d´E.R.O. sol·licitats a Catalunya arriben fins un total de 1178, quan en tot l’any 2010 el nombre va ser de 3169.  Si extrapolem per tot l’any 2011… (1178/4)*12=3534… Al 2008 el nombre era de 747 .

Cal dir, no obstant, també en consideració del R.D. 801/2011 conegut com “el nou reglament del E.R.O.”, que percentualment s’ha duplicat la presentació d’E.R.O. de reducció de jornada respecte de l’exercici 2010; els suspensius s’han reduït a la meitat; i els extintius s’han mantinguts constants però a l’alça.

La fotografia és la que és. Les previsions, sense que calgui ser un seguidor de l’eloqüent Santiago Niño Becerra, encara pitjors!.

Entre les mesures estrella d’aquell R.D.Llei 1/2011 estava la creació en l’article 1 d’unes reduccions a les quotes a pagar a la seguretat social pels contractes a TEMPS PARCIAL PER JOVES MENORS O IGUALS A 30 ANYS I ATURATS DE LLARGA DURADA. Eren i són reduccions importants (està vigent!) perquè pot representar estalviar-se el 100% en les cotitzacions empresarials a la seguretat social. Però hi ha un problema: els requisits. Per què exigir aquesta possibilitat només per les contractacions parcials? per repartir la feina?; per què establir que la parcialitat ha d’estar entre el 50 i 75%?; per què excloure als contractes d’interinitat? o els de relleu?; per què obligar a complir una estabilitat temporal mínima?; per què d’altres requisits?; TANTS REQUISITS!!, per evitar picaresques?…són tots ells necessaris?…no es trasllada a la societat un producte enrevessat?.

Les causes de la crisis i de la seva continuació no són estrictament laborals però mesures laborals tan complicades no ajuden. (Veure Inside Jobs ).

S’han d’oferir als empresaris mecanismes de contractació àgils i econòmics.

No seria millor incentivar el 100% en els costos de seguretat social per la contractació d’un nou treballador perceptor d’una prestació o subsidi amb independència del tipus contractual?. Pensem que l’Estat deixaria de pagar d’una prestació d’atur o subsidi!. N’hi ha mil idees millors, per exemple veure la web del blog salmón, però han de passar per la simplificació!.

Taxa d’atur del 2 trimestre del 2011 és del 20,89%.

Carles Subils

Betes i clicks, ha guanyat als Premis Blocs Catalunya 2011 en la categoria de blocs personals sobre noves tecnologies (TIC).

MOLTES FELICITATS!!  a  la nostra companya Anna Codina, responsable d’ElGiroscopi, departament de CONSULTORIA ESTRATÈGICA de l’Assessoria Codina.

Feu una ullada a les notícies d’El Punt Avui i del Diari de Girona.