VERSIÓ CRÍTICA

Conversa recurrent en matèria laboral un dia de gener analitzant el següent precepte d’un conveni col·lectiu: “Per l’any 2.011 les retribucions dels treballadors seran incrementades segons l´IPC previst per govern per aquest any ”.

- Queda clar ?

- Claríssim !! … però on trobem aquest IPC previst.

- Hmmm, a la Llei de Pressupostos :

Després de una llarga recerca ( s’ha fet de nit ) :

- No ho trobo.

Ni podrà fer-ho perquè aquella Llei no ho diu de manera explícita .

Veu en off (Resposta de l’oracle I.N.E. i altres savis) : “heu de deduir l’IPC dels increments que es vegin a la Llei de pressupostos“ .

- Si el S.MI. s’ha incrementat en un 1,3% , l’I.PR.E.M s’ha congelat , les pensions mínimes s’han incrementat un 2,3% , la resta de pensions queden iguals … (podríem seguir) aleshores , davant d’aquesta riquesa … què fem ? és el 1,3% ; el 0% ; el 2,3% ó el 3,14159265358979323846.

Juguem als daus ?

A partir d’aquí ni veu en off ni res . Silenci . Es tanca el teló . Surt un atrevit : “aplicarem el xx%”. (Evidentment no m’arriscaré).

I si a finals de l’exercici 2011 l’IPC real final < IPC previst ? La empresa ha pagat de més . O no , per que ha complert amb allò que deia literalment el conveni ? . Però això ja seria una altra tragicomèdia: “l’art d’interpretar el que la norma no preveu”.

VERSIÓ PRÀCTICA. El JOC de l’IPC en 4 passes.

Regla bàsica : Els treballadors amb millores voluntàries absorbibles abonades per la empesa no es poden fer il·lusions donat que ja cobren per sobre de conveni. S’accepten al joc aquells treballadors que hagin pactat amb la seva empresa vincular les seves percepcions al mateix.

Punt de partida :

Jaimito cobra 1000 euros.

• 1 pas: Arriba gener 2011.

L’empresa li puja segons l’IPC previst , l’indiscutible 1,3% .

Per tant , nou sou : 1000 + 13 = 1013 euros.

• 2 pas: Arriba gener 2012 i coneixem que l’IPC real final de l’any 2011 : 3%.

La empresa ha d’actualitzar els imports , donat que hi ha hagut una desviació entre l’IPC previst i el real .

Per tant , 1000 * 3 % = 1030 .

• 3 pas: Pagar endarreriments.

De gener a desembre es va pagar 1013 euros mensuals quan havien de ser 1030 euros. Hi ha una diferència de 17 euros mensuals.

Per tant , 17 * 12 mesos = 204 euros a pagar d’endarreriments.

• 4 pas: amb el sou de 1030 tornar a començar un nou joc amb l’IPC previst per l’any 2012.

Curiositats : els treballadors reben endarreriments per mantenir el seu poder adquisitiu . Les empreses no poden generar factures per endarreriments als seus clients pels diferencials soferts. Però això ja seria una altra tragicomèdia: “l’art de comparar”.

Carles Subils

Una recent notícia informa de la onada d’inspeccions que s’estan portant a terme sobre presentadors, tertulians i estrelles de televisió, i més concretament a les empreses que s’hi interposen. Si bé aquesta notícia pot afectar el nostre temps d’oci, en tant que aquestes persones resultaran menys brillants o tindran més ulleres que de costum… també és cert que es posa fil a l’agulla cap a un sector fins ara oblidat, o que portava massa feina regularitzar.

La normativa aprovada sobre operacions vinculades no és, d’acord amb aquesta notícia, una legislació innòcua amb destí a grans empreses o entramats empresarials complexes, ans al contrari, està resultant ser una arma molt efectiva per a la inspecció i un maldecap important per als despatxos que assessoren aquest sector.

El procediment que està fent servir l’administració per regularitzar la situació és senzill: Si una societat emet per exemple factures mensuals de 300.000,00€ a una televisió per la intervenció del presentador X en el programa “HACIENDA SOMOS TODOS” (presentador que alhora resulta ser soci majoritari o únic de la societat i administrador) i aquesta empresa amb prou feines gaudeix d’estructura empresarial, mitjans personals i/o materials, no té sentit que tributi per un 25% dels seus beneficis com si fos una PIME.

Segons la inspecció estaríem davant una operació vinculada on la retribució o nòmina del presentador X a la societat (que recordem sol ser soci i alhora administrador) no pot ser mileurista, sinó més aviat milióeurista.

A la inspecció li resulta fàcil arribar a la conclusió (tingui o no raó) que el preu de mercat i per tant la nòmina derivada dels serveis del presentador o tertulià a la televisió es corresponen a 3.600.000,00€. En definitiva, que la declaració de renda del professional ha d’incorporar aquell salari i pagar fins al 43% en concepte d’IRPF.

Oscar Masó

Avui he anat al Parc Tecnològic de Girona i he assistit a la xerrada d’en Xavier Verdaguer de l’empresa innovalley (www.innovalley.us i www.xavierverdaguer.com) organitzada per Catalunya Valley ( www.catalunyavalley.cat ). En Xavier és un emprenedor expert i atrevit que ha estat capaç d’anar a Califòrnia i muntar la seva empresa a Silicon Valley.

En Xavier ens ha explicat que aquí tenim gairebé els mateixos ingredients que a Silicon Valley per afavorir la creació d’empreses però que la nostra forma de cuinar-los és diferent. Jo m’atreviria a dir que no només diferent, sinó pitjor, perquè els resultats a un lloc i a l’altre són els que són. Una de les diferències esmentades per en Xavier ha estat la diferent actitud cap al fracàs que tenen els americans: fracassar forma part del seu aprenentatge i s’accepta. Ningú se n’amaga, ni en els currículums, d’haver punxat amb una empresa.

D’altra banda, els americans tenen una cultura d’èxit: està ben vist tenir èxit i s’admira a qui en té. En canvi aquí no cal dir el que passa: encara arrosseguem els clixés esquerranosos que consideren a cada empresari un sospitós i a cada empresari amb èxit, un explotador.

No cal dir que els Estats Units tenen moltes coses dolentes, molt pitjors que les nostres, però és cert que en cultura emprenedora ens passen cent cops la mà per la cara. I com que ara el que toca és espavilar-nos, hem de procurar imitar als mestres i arriscar-nos. Hem d’acceptar que un fracàs empresarial no és la fi del món i respectar a qui l’ha tingut per haver-ho intentat i animar-lo a que ho torni a intentar. I hem de respectar a qui ha tingut èxit i posar-lo com a exemple a imitar.

La meva enhorabona, doncs, a Catalunya Valley i a tots els que han organitzat la xerrada d’avui per haver-nos portat a un exemple a seguir. Xavier Verdaguer que et vagi molt bé i que tinguis molts d’imitadors.

Agustí Codina

Soci i Advocat d’Assessoria Codina