A partir de la publicació de la Llei 10/1994, de 19 de maig, totes les disposicions dictades pel Ministeri de Treball en matèria de foment de l’ocupació, han estat encaminades a fomentar la ocupació indefinida.

En la darrera reforma laboral, vigent des del mes de juny i aprovada el passat mes de setembre, es torna a incidir en la “reducció de la dualitat del nostre mercat de treball” impulsant la creació de treball estable i de qualitat (contractació indefinida) front la contractació eventual introduint, com a mesura per fomentar la col·locació, un contracte de treball indefinit en el que la seva principal característica és una indemnització de 33 dies per any treballat en el supòsit d’acomiadament objectiu declarat improcedent.

Es pretén incrementar el nombre de contractes indefinits enfront la gran quantitat de contracte temporal, lloable intenció en moments de plena ocupació però allunyada de la realitat en uns moments en que l’atur es dispara fins el 20% (15,6% a Girona) de la població activa.

Després de publicar-se les darreres estadístiques de contractació per part de l’INE, la Consellera de Treball, es mostrava sorpresa de la poca acceptació que havia tingut la nova modalitat contractual.

Es continua considerant el treball eventual com anòmal, no se’l valora suficientment com a mesura per fomentar la col·locació. El RD 1989/84, de 17 d’octubre, que va ser la darrera disposició de contractació temporal com a mesura per fomentar la ocupació, establia una nova modalitat contractual que, amb una durada mínima de 1 any, màxima de 3 anys i amb una indemnització de 12 dies per any treballat que s’abonava a la seva finalització, va suposar un increment notable de la contractació i, conseqüentment, un descens proporcional de la xifra d’aturats.

Quan l’atur es converteix en la principal preocupació de la població, per davant fins i tot de la seguretat, fomentar el treball, sense distinció de la modalitat contractual, com a mesura per reduir l’elevat índex d’atur, hauria de ser la principal prioritat.

La precarietat no ve determinada per la modalitat de contractació sinó per la situació d’atur en que es troben, malauradament, tants treballadors.

Francesc Romeu

Davant l’elevat índex d’atur que hauria de constituir la principal preocupació dels nostres governants, hom es pregunta si des de les anomenades forces socials s’està fent tot el possible per fomentar i prioritzar el treball com una de les mesures per sortir de l’actual crisi que, al ser de caire global, ens podria fer sentir-la com aliena i conseqüentment com a inabastable.

Res mes lluny de la realitat, tots podem fer-hi quelcom més del que s’està fent fins ara, segur, no en tinc cap dubte.

A la vora de 3 dècades dedicant-me a l’assessorament laboral, em porten a recordar –no és nostàlgia, és pragmatisme- una modalitat de contractació anomenada de llançament de nova activitat la qual, sota l’empara del RD 2104/84 de 21 de novembre, permetia a les empreses de nou establiment o a les que iniciaven una nova activitat, servei o línia de producte, concertar un contracte de treball temporal amb una durada màxima de 3 anys que va tenir una gran acceptació i que va ajudar a incrementar la col·locació en uns moments en que feia prou falta.

Que tenia de bo aquest tipus de contracte? Doncs molt senzill, donava a l’empresa i al treballador un llarg marge de confiança per provar si aquesta nova activitat i aquest nou treball arrelaven. És de destacar que la majoria d’aquests contractes esdevenien indefinits arribada la data de la seva finalització.

En aquests moments en que joves emprenedors s’estrenen com a nous empresaris, modalitats de contractació com l’esmentada, els ajudaria prou en els seus inicis.

Veus crítiques segurament entendran que estic fomentant o justificant la contractació eventual –precària des del punt de vista sindical- front la indefinida, res més lluny de la meva intenció, simplement estic prioritzant el treball per davant de l’atur.

Notícies com la que aquest matí -3 de desembre de 2010- porten les pàgines econòmiques dels diaris en que el Comitè d’Empresa de la Nissan havia rebutjat les noves mesures laborals proposades per la direcció per guanyar competitivitat, a canvi de poder fabricar un nou model de furgoneta, em reafirmen amb la idea de que no s’està prioritzant el treball com mereix l’actual situació econòmica.

Francesc Romeu

J.C.Negre

ACTE  I

Endevina endevinalla…

A Itàlia li diuen la “Cenerentola”…

És molt tímida a la facultat…difícilment es deixa veure. Podràs ser llicenciat en dret i no haver-la trobat mai, s’amaga dins optatives.

I no us càpiga cap dubte: es la Reina del dret laboral.

Els que la coneixem la mimem tot el que podem, res és casual en ella. És intel·ligent, armòrica i coherent.

Tothom l’estima.

Ella soleta ho resumeix tot. Tot el que passa i no passa. El que suma i resta.

Però algú no la respecta i diu : “es fa sola”.

Ignoren que a l’hora de la veritat els inspectors la demanen, se la miren i li pregunten mils perquès.

Ella els respon de manera clara i contundent sense deixar-los indiferents.

Qui és ?

ACTE II

Una trucada de telèfon acaba dient : “posa 300 euros com a millora voluntària per en Pere”.

Mesos després allò reiterat esdevé en paraules del Tribunal Suprem (STS 20-01-09 RJ 660) “en condición más beneficiosa patrimonializada en la estructura salarial”. (art.3.1.c E.T.)

Aquella liberalitat atribuïda de manera unilateral requereix de bilateralitat per a poder ésser suprimida de manera legítima.

Encara més. Aplicant el principi d’igualtat i no discriminació (Art.14 i 35.1 CE; Art. 17.1 i 28 E.T.) els companys d’en Pere també podran reclamar aquells cèntims.

Es curiós… o “fantástico” en paraules d’Eduard Punset.

Les empreses hem d’anar amb cura .

Tots els imports que paguem als treballadors per sobre del que estableix el conveni (imports mínims obligatoris a pagar en funció de la jornada i categoria desenvolupada) son uns altres actius potencialment “tòxics”. Evitem les crisis!.

L’important no es el nom jurídic o concepte amb el que bategem aquest imports sinó la causa del seu naixement.

Si no és condiciona el cobrament d’aquests conceptes al compliment d’alguna condició aleshores esdevenen imports incondicionals. Podrà arribar a néixer la condició més beneficiosa que dèiem abans.

Si els condicionem esdevenen conceptes condicionals. Per exemple, “posa-li 300 euros com a prima de productivitat si el volum de X és Y“. Dóna més feina és veritat però no condicionar els conceptes condiciona a l’empresa.

Existeixen mesures per modificar, suspendre, reduir o extingir contractes de treball (la darrera reforma laboral ha enfortit aquestes possibilitats) però no mesures per retallar salaris. Aïllada jurisprudència sosté el contrari, via art.41 E.T. (TSJ Madrid 6-6-96 AS 3182), però fins que no sigui majoritària, i la capacitat persuasiva empresarial per assolir novacions contractuals sigui limitada, siguem conscients del que volem que reflecteixin les nostres nòmines creant conceptes condicionats, compensables i absorbibles.

Carles Subils