“ Yo no sé muchas cosas, es verdad. Digo tan sólo lo que he visto. Y he visto: Que la cuna del hombre la mecen con cuentos, que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos, que el llanto del hombre lo taponan con cuentos, que los huesos del hombre los entierran con cuentos, y que el miedo del hombre… ha inventado todos los cuentos ”

La Llei 31/1995 entén la prevenció de riscos laborals com el conjunt d’activitats o mesures adoptades o previstes en totes les fases de la activitat de la empresa amb el fi d’evitar o fer disminuir els riscos derivats del treball.

“ A la feina cap risc ! ” – ja deia el Departament de Treball de la Generalitat al 2004.

El treballador té el dret d’exigir que el seu lloc de treball sigui segur i l’empresa té l’obligació d’adoptar les mesures de prevenció adients i vigilar la seva aplicació.

Queda clar , avaluarem els riscos i planificarem la solució. Com ?

Segons les darreres dades publicitades ( del 2003 !!! actualització ja !!!) per l´INSHT (Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo) la modalitat organitzativa implantada amb un 73,4% a les empreses es mitjançant la externalització emprant un SPA (Servei de Prevenció Aliè). Evidentment estem parlant d’empreses complidores amb la llei que el que volen es evitar problemes amb l’administració i que fan tot el que SPA els hi encomana. “Haberlas haylas”.

Però i si després hi ha un accident de treball ? A creuar els dits , sobretot si esdevé greu.

Apareix el llop-inspector de treball aplicant la responsabilitat objectiva . No es cap exageració estilística. El tipus de responsabilitat administrativa mantingut per la doctrina jurisprudencial es pacífica : la simple incompliment de la obligació genera la responsabilitat. Es més , ni cal que es produeixi un accident !! . La sanció administrativa pot arribar per la falta de mesures preventives, amb agreujants ( 39.3.c LPRL : “la gravetat dels danys produïts o que s’haguessin pogut produir …” ); amb la possibilitat de responsabilitat en matèria de seguretat social , recàrrec de prestacions , responsabilitat civil o inclús penal . Tot això està passant i de res servirà haver contractar un SPA . No es cap argument defensiu útil “tenir feta la prevenció”. La culpa sempre per la empresa , per la manca de mesures concretes o per la genèrica “culpa in vigilando”. L’activitat implica riscos ! . La prevenció mal entesa paràlisis . Aquesta és la realitat.

Podem preocupar-nos , criticar … però potser sigui més pràctic “ocupar-nos” de la prevenció , exigint la màxima implicació i responsabilitat als nostres SPA i treballadors. En cas contrari , ens espera el conte de l’administració , els bens jurídics lesionats , l’irreal zel protector i la sanció.

“Yo no sé muchas cosas, es verdad, pero me han dormido con todos los cuentos… y sé todos los cuentos.”

Carles Subils

Aquesta reflexió, contràriament al que podria donar a entendre el seu títol, no vol tractar sobre política, si mes no per la meva total i absoluta ignorància en relació a aquesta ciència la qual ja disposa dels seus professionals els quals representen i defensen els drets de la totalitat dels ciutadans, tant els que els varen votar com els que no.

El recentment nomenat primer ministre britànic David Cameron va mostrar públicament les seves queixes envers un estat asiàtic per la seva actitud tolerant amb el terrorisme. En el seu intent de matisar les seves declaracions, va reblar el clau afegint que, sense pretendre ofendre a ningú, al referit estat hi ha elements responsables d’exportar el terrorisme a l’estranger. Que havia passat? doncs que probablement a causa de la seva poca experiència havia estat traït pel seu subconscient.

Aquest exemple d’actitud, titllada per la diplomàcia internacional de políticament incorrecte, em serveix per intentar analitzar les declaracions del ministre de Foment José Blanco davant l’allau de baixes laborals  controladors aeris varen patir la setmana passada les quals varen ser la causa d’endarreriments i cancel·lacions de molts vols justament en el moment àlgid de la temporada turística i davant, no només de la comprensió, sinó fins i tot del recolzament sindical del conflicte. Al trobar-se en ple procés de la negociació col·lectiva del conveni, es justificaven les baixes en l’excés del nombre d’hores extraordinàries les quals repercutien negativament en el seu comportament al ocasionar-los esgotament, estrès i ansietat.

Mai fins ara s’havia qüestionat una baixa laboral i, en tot cas, davant qualsevol dubte en la seva expedició, a Catalunya, es posava en mans del ICAM, Institut Català d’Avaluacions Mèdiques, el qual, en el termini aproximat d’un parell de mesos, dictaminava la procedència o no de la mateixa.

Doncs bé, segons recollia fa uns dies un diari de tirada nacional, progressista per ser més concrets, la Inspección Médica de la Seguridad Social, una setmana després de l’inici del conflicte, va comunicar que de 205 casos controlats, 136 varen passar a alta mèdica. Algunes d’aquestes altes, fins i tot, varen ser sol·licitades pel propi treballador. Quan el portaveu dels controladors es va queixar de que es forçava als controladors a treballar, fins i tot prenent medicació, el ministre espanyol va replicar a les queixes i va recalcar que “quan es pagaven com a hores extra, no patien tant d’estrès”.

Quan es prenen aquest tipus de mesures tant dràstiques normalment acaben pagant justos per pecadors però davant de la contundent resposta del ministre de Foment espanyol només em queda preguntar-me si va adoptar una actitud políticament incorrecte o va agafar el toro (no voldria ferir susceptibilitats) per les banyes.

Francesc Romeu

Històricament Catalunya ha estat un centre taurí important, contant amb places de braus a Barcelona, Girona, Olot, Figueres Lloret de Mar, Roses, Vidreres o inclús Torroella de Montgrí.

Aquest atractiu turístic, que durant els anys 70 va comportar grans beneficis també al sector de l’oci i l’hostaleria, creant al mateix temps nombrosos llocs de treball arreu de la geografia catalana, va ser l’orígen de l’auge del sector turístic a Catalunya.

Malgrat l’acceptació popular, aquesta festa ha entrat en decadència, sobre tot a Catalunya, i actualment només queda en actiu la plaça Monumental de Barcelona. On, des de l’any 2001 en que es varen celebrar 24 corrides de braus, ha anat disminuint fins les 16 de l’any 2008.

Ha estat la fallida econòmica de les empreses explotadores de la festa taurina, que recordem-ho ha estat i està gestionada el 100 % per empreses privades, la que ha portat irrevocablement al tancament de places, algunes testimonials encara en peu, posant a l’atur milers de persones. Tant mateix com el sector tèxtil, on al nostre país durant molt anys va ser el motor econòmic més important, i que hores d’ara només ens queden les innombrables colònies arreu de les nostres conques fluvials com a testimoni de tanta riquesa.

No obstant, malgrat no saber afrontar la crisi del sector, ha estat el resultat de la votació del Parlament de Catalunya, el que ha portat a diverses fonts pro-taurines a demanar compensacions econòmiques al govern català, per import aproximat de 400 milions d’euros, el que suposaria un cost de 57 a cada català. Pressupost equivalent a la construcció de sis hospitals o la construcció de 100 escoles o grans inversions en infraestructures. Cal que la ciutadania es faci càrrec del que no han sabut gestionar la empresa privada?

Amb independència dels detractors o dels amants de les corrides de braus, de la decisió presa pel Parlament de Catalunya, el sector taurí continua el seu declivi per manca de motivació, per no haver sabut evolucionar al pas dels anys. De la mateixa manera que els sector turístic a les costes catalanes ha sobreviscut amb una història de més de 50 anys, actualment aquest tipus de turisme no ha evolucionat. El concepte de sol i de platja i toros com a producte específic ha deixat d’atraure i cal un canvi, oferint tots els serveis que necessita el visitant, modificant i adaptant el concepte turístic per poder competir contra la gran oferta complementària, allotjament, restauració i activitats, que altres demarcacions turístiques ofereixen. La cultura popular és la que marca el destí d’aquests sectors empresarials.

Dit això, malauradament, el fet més rellevant és el degoteig constant de pèrdues de llocs de treball per manca de decisions empresarials que renovin i donin un impuls definitiu als diversos sectors afectats, malgrat que aquestes s’adaptin a un canvi de mentalitat de la cultura popular. La solució està en renovar-se o morir.

Rafael Garcia