Us adjuntem un retall de premsa publicat el passat dissabte al Diari de Girona on es parla de la important  tasca que duu a terme Ecosol, empresa de Càritas que facilita la inserció al món laboral de les persones amb risc d’ exclusió social.

ECOSOL (Diari de Girona)

Al número de Gener/Febrer de 1992 la revista Harvard Business Review, amb base en un treball realitzat per a una empresa de semiconductors (l’empresa en qüestió seria Analog Devices Inc.), es va presentar el concepte de QUADRE DE COMANDAMENT INTEGRAL (QCI ó BSC – Balanced Scorecard ).

El QCI deriva del concepte denominat Tableau de bord a França, que traduït de manera literal, vindria a significar alguna cosa així com tauler de comandaments, o quadre d’instruments, com en el quadre de comandament d’un cotxe.

És un mètode més per ajudar a mesurar les activitats d’una companyia en termes de la seva visió i estratègia proporcionant una mirada global de les prestacions del negoci. El concepte requereix d’un sistema d’indicadors que ens facilitin la presa de decisions, el control, la comprensió i la implicació, presentats d’una manera clara i útil mostrant informació imprescindible, sinòptica , intuïtiva i resumida.

Existeixen infinitat de possibles indicadors que podem utilitzar. Alguns ràtios o indicadors són d’ús molt general. Els més habituals són, per exemple, els indicadors de vendes, marge, rotació del inventari i rendibilitat. Altres indicadors haurien de ser elaborats expressament per analitzar la realitat de la empresa concreta.

En definitiva , una eina d’anàlisi senzilla però no superficial que ens caldria per entendre el nostre entorn complex. Entendre quin paper juga cada element dins del conjunt o com interactuen cadascun d’ells. Existeixen nivells descomunals d’informació , però com la gestionem i integrem per generar coneixement coherent acumulatiu?

Quin es el nostre QCI per entendre i valorar si la reforma laboral d’avui o la futura proposta de demà son correctes ? Com ho fem quan el president de Govern ens demana compromís i sacrificis per superar una situació de crisi en el curs del debat sobre el estat de la nació o un empresari demana als seus treballadors que comprenguin una mesura poc popular ?

Som conscients dels nostre raonament, del seu origen o fonts quan responem permanentment a diverses qüestions? Considerem tots els factors implicats ? O reaccionem defensivament sense cap consideració mínima i prèvia aplicant de manera automàtica respostes segons la nostra afinitat política o conveniència de status social ?

“Això no serveix per sortir de la crisi !” ; “El problema es el cost del treballador !” ; “La formació es la clau !” ; “S’ha de reformar l’article 40 ! o el 41 ! millor el 54 !”; “hi ha masses administracions !” ; “no hi ha flexibilitat interna !” ; “ni externa !” etc.

Impunement opinem pontificant successivament sobre qualsevol matèria : climatologia , dret o política ; seguretat , economia o astronomia ; infraestructures , art o religió-filosofia i esports … El problema no es opinar ( potser seria pitjor no fer-ho ! ) però fem-ho essent conscients de les pròpies mancances , reconeixent limitacions , reivindicant la prudència … o el silenci.

Evidentment quan es busquin culpables respecte de la crisis criticarem al Govern . O Governs !.

Es fàcil ser espectador crític però potser el govern no es l’únic en el que ens hauríem de fixar i considerar quelcom més proper en el qual tots esdevenim actors.

Carles Subils

Recentment ha sortit publicada la llei 15/2010 que té per objecte millorar les condicions de cobrament respecte les empreses creditores, sense perjudici que el legislador ha cregut convenient incloure altres beneficis tals com… corregir desequilibris i aprofitar les condicions de les nostres empreses amb la finalitat d’afavorir la competitivitat i assolir un creixement equilibrat de l’economia espanyola, que ens permeti crear ocupació de forma estable, en línia amb una concepció estratègica de l’economia sostenible.

La veritat és que amb independència de com es vengui el seu contingut, la reforma aprova que el termini de pagament entre empreses no podrà superar els 60 dies des de la recepció de mercaderies o serveis, alhora que no podrà ser ampliat per acord entre les parts amb la finalitat d’evitar pràctiques abusives de grans empreses sobre petits proveïdors.

De fet, el termini de 60 dies no és d’aplicació immediata perquè la reforma és d’aplicació progressiva d’acord amb el següent calendari:

• Des de l’entrada en vigor de llei i fins el 31 de desembre de 2011, el termini màxim serà de 85 dies.

• Entre l’ 1 de gener de 2012 i el 31 de desembre de 2012, seran 75 dies.

• A partir de l’1 de gener de 2013, aplicarem els 60 dies.

En el cas de tractar-se d’aliments frescos o peribles, el termini de pagament es limita a 30 dies a partir de la data de la seva recepció. Si parlem d’aliments que no compleixen les anteriors condicions, el termini no superarà els 60 dies.

A més, els proveïdors d’aliments hauran de documentar la operació de posada a disposició i recepció de la mercaderia amb concreció expressa de la data i concretar a la factura el dia del calendari en què s’ha de produir el pagament. Les factures s’hauran de rebre per part del destinatari abans dels 30 dies de la data de recepció de les mercaderies.

Finalment, i pel què fa al pagament de les factures que van a càrrec del sector públic, es redueix a un màxim de trenta dies el termini de pagament, tot i que serà d’aplicació a partir de l’1 de gener de 2013, seguint un període transitori per a la seva entrada en vigor menys exigent que el vist amb anterioritat.

Una altra novetat és l’aprovació d’un procediment probablement més efectiu i àgil que els actualment existents per a fer efectius els deutes dels poders públics, amb inclusió de les costes per al cas d’incompliment en el termini de pagament. Seria una espècie de procediment monitori administratiu aplicable als casos que l’administració no respongui al pagament.

No poso en dubte que el termini de cobrament sigui un element essencial de les condicions de contractació, ara bé, tampoc puc posar punt i final al present escrit sense traslladar-vos la meva desconfiança en l’efectivitat que tindrà la mesura a aquestes alçades tenint en compte les actuals condicions de mercat. Perquè ens entenguem, si una llei m’hagués exigit fer l’espagat fa 15 anys probablement hagués pogut complir-la; a data d’avui és una missió impossible, i per al cas que el portés a terme, seria l’últim que faria… en vida.

Potser seria més efectiu si es vol dinamitzar el mercat, posar límits respecte les garanties reclamades per al cas d’impagament, amb destí a les empreses, entitats bancàries i la pròpia administració.

 Més informació |Llei 15/2010 de 5 de juliol de modificació de la llei 3/2004, de 20 de desembre la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials

 Oscar Masó

El títol podria fer pensar en aquella comèdia romàntica protagonitzada per Meg Ryan i Tom Hanks, però el cert és que la pel·lícula i l’article només comparteixen una cosa: el correu electrònic.

S’està coent el projecte d’ordre ministerial que regularà els supòsits de notificacions i comunicacions administratives de recepció obligatòria per mitjans electrònics en l’àmbit de l’agència estatal d’administració tributària.

Per tal que ens entenguem, es tracta d’una norma que un sol ministre és competent per aprovar i que suposarà la obligació per part de les empreses (bàsicament societats anònimes, limitades, unions temporals d’empreses, entitats el NIF de les quals comenci per V i entitats no residents el NIF de les quals comenci per N) de rebre notificacions de l’agència tributària per mitjans telemàtics.

S’han acabat els temps en què podíem rebutjar notificacions per mil motius o entendre que se’ns havia notificat quelcom de forma defectuosa per molts altres. Ara serà tan senzill com el següent:

L’agència tributària emetrà una notificació que penjarà a la direcció electrònica habilitada de l’empresa; llavors aquesta haurà d’accedir a la seva bústia electrònica dia sí dia també perquè en cas de no fer-ho, passats deu dies des de la seva emissió s’entendrà rebutjada de forma automàtica.

Sense cap mena de dubte es tracta d’un procés de notificació ràpid, econòmic i ecològic, però no tinc clar que sigui convenient en segons quins casos:

Un dels primers problemes que detecto és que si bé abans un empleat podia fer-se càrrec d’una notificació sense necessitat de donar-li accés a dades o elements altament confidencials del subjecte a qui es volia notificar, ara no serà possible. Penso que només els empleats de màxima confiança o apoderats han de poder accedir a les notificacions d’aquest tipus ja que serà necessari disposar de la firma electrònica (conjunt de dades amb les que es poden fer moltes bestieses).

A més, i conseqüència del que he exposat, detecto un segon obstacle: per al cas que es pugui apoderar a algú (empleat o professional) per a rebre única i exclusivament notificacions electròniques de l’administració tributària (evitant així que es cometin d’altres bestieses), ja m’agradarà veure qui serà el valent que acceptarà fer-se’n càrrec; doncs de la mateixa manera que abans l’administrat al•legava que l’administració no li havia notificat de forma correcta una actuació, no vull saber què farà quan pugui declarar que no tenia coneixement de la mateixa perquè l’apoderat no li ha transmès… podent-li exigir, a més en aquest cas, responsabilitats al respecte. Per exemple repercutint les desastroses conseqüències d’una actuació tributària perquè no tenia coneixement de les mateixes.

Una de les notes positives que trec de la lectura de la norma és que no hauré de tornar a veure aquells sobres tintats de negre, ni tocar o obrir missives de paper malsonant al tacte.

No deixa de ser curiós, novament, que l’administració pionera en la obligatorietat d’aquest tipus de notificacions sigui la que genera més tresoreria.

Més informació  Articulat del projecte de llei

Oscar Masó

Com que els ingressos municipals s’han reduït notablement, tothom se les empesca per trobar formules per fer calaix. A Barcelona sembla que volen ressuscitar un fantasma, el fantasma de l’ecotaxa. L’invent es va començar a aplicar a les Balears fa 10 anys fins que fou derogat el 2003 ( Llei 7/2003 de 22 d’Octubre). Per tal de contribuir a evitar que les males idees s’escampin, em permeto reproduir l’article que vaig publicar a El Punt l’any 2002. L’argumentació feta aleshores serveix perfectament avui:

L’EQUIVOCACIÓ DE L’ECOTAXA

S’han començat a sentir veus demanant que a Catalunya cometem l’equivocació del Govern Balear i cobrem una taxa als turistes que visitin el nostre país (Llei 7/2001 de 23 d’Abril, de l’impost sobre les estades a empreses turístiques d’allotjament, destinat a la dotació del fons per a la millora de l’activitat turística i la preservació del medi ambient ). Malgrat haver rebut un nom atractiu –Ecotaxa- que suggereix una finalitat lloable, la seva implantació a les Balears està generant nombrosos problemes i, encara avui, a poc temps de començar la temporada d’estiu, es desconeixen molts de detalls sobre com funcionarà la seva recaptació, tasca que ha caigut sobre les espatlles dels hotelers que, als múltiples serveis que presten als seus hostes, hi hauran d’afegir la de cobrador d’impostos.

M’agradaria contribuir al debat oferint el punt de vista d’una empresa d’hosteleria que té un establiment a les Balears i varis a Catalunya. No cal recordar la importància que el turisme té per a l’economia de Catalunya i d’aquí que cregui que aquest tema és fonamental. Espero que, a casa nostra, la cosa és quedi en un debat teòric i que tinguem la sort de que el tema de les Balears surti tan malament que desapareguin les ganes de copiar una mala idea.

He dit que l’Ecotaxa és una equivocació i ho és per les següents raons,

     (1) És un impost antipàtic, que converteix a un destí turístic en poc atractiu si el compares amb destins on no es cobra per anar-hi. Podrà dir-se que es tracta de quantitats petites, que representen un percentatge petit del cost de les vacances, però el fet de “cobrar per entrar” destrueix la imatge de benvinguda, d’acolliment amable del visitant. Costa molt fer un destí turístic atractiu; inversions en infrastructures ( carreteres, aeroports), en els hotels, neteja de les platges, formació del personal; i costa molt fer que la gent torni; i costa molt aconseguir una imatge positiva, i saber-la reflectir en una bona publicitat i distribuir-la en centenars de Fires. Es una tasca d’anys, que hem sabut fer bé. En canvi, en pocs moments tota aquest esforç se’n pot anar en orris, per exemple, per culpa d’una bomba terrorista o d’un impost anti-turista. Només cal veure el ressó negatiu que l’Impost Balear ha tingut a Europa sense que encara hagin recaptat un Euro. No tindria sentit que destinéssim diners dels pressupostos de la Generalitat i els municipis en promocionar Catalunya si desprès espantéssim als turistes amb un impost que els castigués per venir-se a gastar els seus diners aquí.

     (2) És un impost que els que l’han dissenyat l’han fet pensant en una imatge del turisme que no es correspon amb la realitat. Pensen en un estranger que s’allotja en un hotel de categoria, que ha reservat per telèfon o per internet, que, quan marxa, demana la factura, que serà enorme,i al final de la suma, s’hi trobarà una petita quantitat ( 2 € per dia?), gairebé una almoina, per a que la destinem a conservar el país. Però no és així com es cobra a la immensa majoria de turistes. Aquests senyors son principalment treballadors, que contracten paquets organitzats al seus països, amb preus tancats, i que no paguen als hotels, que per cobrar s’entenen amb les agències de viatges. Intentar ficar la cullerada en aquest procés significa optar entre obligar als hotels a presentar una factura als clients, exclusivament per l’import de la taxa, o a incrementar l’import del paquet en l’import de la taxa, el que vol dir que, per mantenir preus competitius els hotelers i les agències hauran de reduir els seus marges, el que significa, en definitiva, que acabaran pagant l’Ecotaxa.

     (3) Perquè a les Balears els substituts dels contribuents ( en definitiva, els responsables de pagar davant l’Administració) son els hotelers. Aquesta és una altra injustícia de l’impost. Els hotels paguen els mateixos impostos que les demés indústries, reben menys subvencions que altres sectors, contaminen molt menys que nombroses indústries, però en el tema de l’Ecotaxa els ha tocat el rebre. Ningú sembla recordar que els que s’estan als apartaments contaminen igual que els que s’estan als hotels. Imaginem-nos per un moment Platja d’Aro, on hi ha molt pocs hotels i nombrosos apartaments. Tothom va a la platja, trepitja les voreres, gasta aigua, embruta, agafa el cotxe, contamina; però els únics que pagarien l’Ecotaxa serien els quatre que s’allotjarien als hotels del municipi. Absurd? Això és el que passarà a les Balears.

En conclusió, crec que ja tenim un sistema fiscal modern i que no ens calen invents propis de països del tercer món per aconseguir esgarrapar uns pocs diners. Protegir el medi ambient és lloable, preservar pels nostres fills les riqueses del país és intel·ligent; però mai hem de fer-ho causant uns danys terribles a una de les principals fonts de riquesa del país.

Agustí Codina 

Advocat i Soci d’Assessoria Codina

Ha finalitzat el més de juny i ha arribat el moment de tornar-nos a pesar  i veure si s’ha fet bondat.

Hem complert els propòsits que ens vam fer quan vam comprometre’ns a assolir el repte –QUILOS + COMPROMÍS???

Sincerament, si ens mirem els uns als altres no s’aprecien canvis… però com diria el fundador dels jocs olímpics el més important és participar. I més si és per una bona causa.

Així doncs, per immortalitzar el moment del desenllaç del projecte solidari, aquí ens teniu amb el que hem aconseguit recol·lectar per Càritas

Si és que a l’Assessoria Codina estem carregats de quilos…de bona fe!