Tots tenim present la campanya de Nueva Rumasa a la recerca d’inversors que li aportin diners per comprar empreses i contribuir a la “reactivación de la economía nacional y a la creación de empleo”.

La forta campanya publicitària i les emissions de pagarés de Nueva Rumasa deuen estar tenint èxit perquè el Govern s’ha vist obligat a modificar l’article 30 de la Llei del mercat de valors mitjançant l’article 18 del Reial Decret-Llei 6/2010, de 9 d’abril de “mesures per a l’impuls de la recuperació econòmica i l’ocupació”.

La modificació obliga en les emissions “dirigidas al público en general empleando cualquier forma de comunicación publicitaria” (com la campanya que comentem) la intervenció d’una entitat autoritzada en la comercialització dels valors emesos (els pagarés de Nueva Rumasa). L’empresa ja se n’ha donat per assabentada i a la seva web (www.nuevarumasa.com) ja hi diu que “en cumplimiento del RDL 6/2010 de 9 de Abril, la colocación y suscripción de los pagarés se hará a través de una empresa de servicios de inversión, cuya identidad se facilitará llamando al 902….”.

Suposo que no era pas això el que esperava el legislador, una entitat autoritzada “secreta” que només coneixeràs si truques a Nueva Rumasa, sinó que una empresa autoritzada i responsable se’n fes càrrec de la col·locació d’aquests pagarés. De moment, sembla que no serà així i suposo que la publicitat continuarà, això si, amb l’aclariment esmentat que donarà una aparença de legalitat molt ferma.

I per què s’ha pres el Govern tantes molèsties? Cal suposar que perquè estan preocupats. Resulta que un grup d’empreses complex està captant estalvis dels ciutadans sense complir els requisits legals i de supervisió a que estan sotmeses les entitat financeres.

Els que tenim uns anys recordem com una de les primeres mesures espectaculars del primer govern socialista d’en Felipe González i el seu ministre d’economia, Miguel Boyer, va ser l’expropiació de Rumasa, un gran grup d’empreses i bancs propietat de José María Ruiz Mateos. Després va venir la fugida del país, la detenció a Alemanya, els vestits de Superman, l’elecció com diputat europeu, l’agressió a Boyer i les campanyes continuades per demanar justícia i el retorn de les empreses expropiades. Com que els socialistes no van fer les coses bé, hi hagueren vendes d’empreses expropiades en circumstàncies sospitoses de favoritisme, i la justícia espanyola no ha fixat encara la indemnització que li correspon al Sr. Ruiz Mateos, existeix una certa simpatia per la seva causa. A més, l’aixecament del que sembla un nou imperi empresarial, amb l’ajut de sis fills clavats al pare, tampoc han fet cap mal a la imatge de l’empresari: la d’un home que té un parell de nassos, que no s’ha rendit i que ha tornat a començar.

Amb tot això, s’han posat a recollir diners dels estalviadors. I ja serà segura aquesta inversió? Doncs aquí està el tema. Hi ha molts elements que fan pensar. Els pagarés els emeten diferents empreses del grup. En comptes de detallar-ne els resultats econòmics (facturació, beneficis… ) s’ensenyen edificis, marques, naus industrials i bótes de vi. Tot sembla molt gros i important però no sabem quant es guanya i qui ho guanya. Penseu que per pagar un 10% anual -rendiment de la darrera emissió- cal guanyar molts diners.

Hi ha coses confoses també. Tothom està convençut que han comprat “El Caserío”, marca que tothom coneix per allò “del Caserío me fío” (que, per cert, aquí ve al pèl). Però mirant-ho més a prop veus que han comprat a Kraft Foods la seva fàbrica de Maó, les marques Santé, Tranchettes i Quesilete i que, només en cas que Kraft la vengui algun dia, tenen un dret de tempteig sobre la marca “El Caserío”. O sigui que “El Caserío” és de Kraft.

En tot cas, qualsevol inversor ha de saber que hi ha una relació entre risc i retribució: quan menys arrisques (perdre el capital invertit) menys rendiment en treus. Per exemple, el deute a 10 anys d’Alemanya paga avui el 3’01% d’interès. És difícil que Alemanya no pagui i es perdi el capital invertit. Si parlem de Grècia on, com tots sabem, les probabilitats d’impagament son més altes, el rendiment que se’ns ofereix avui és del 8’96%. Quan més t’arrisques (a perdre el capital invertit) més rendiment n’has d’esperar per justificar el risc que corres.

I si deixem els Estats sobirans i anem a les empreses privades? El Santander, per exemple, té ara un dipòsit a un any al 4%; i el BBVA l’ha seguit. Diríem que son empreses on la inversió és segura. I Nueva Rumasa, què ofereix? Per comprar un “importantísimo grupo de alimentación” (es creu que SOS) fan una emissió especial amb venciment a 2 anys i rendibilitat anual del 10%.

Agustí Codina

Advocat i Soci d’Assessoria Codina

La sentència 462/2010 del Tribunal Suprem tracta la problemàtica que avui dia es plantegen molts dels administradors de les societats mercantils quan en situació de risc han de prendre decisions d’acord amb el seu càrrec i alhora no saben fins a quin punt la seva responsabilitat i patrimoni poden perillar.

En concret la sentència resolt que la responsabilitat de l’administrador (segons l’article 135 del text refós de la llei de societats anònimes), i que basen entre altres proves en el fet que no es van presentar els comptes anuals de l’empresa demandada i la insuficiència de patrimoni social, no pot ser exigida.

El Tribunal recorda que la contractació duta a terme en situació de dificultats econòmiques de la societat entra en l’àmbit de la normalitat comercial, i que la responsabilitat es pot generar, si és el cas, en contractacions dutes a terme en situació de crisi irreversible amb acreditada falta de capital, i amb la concurrència de coneixement suficient pels administradors que la societat travessa una fase de greu endeutament i descapitalització; i que no obstant això porten a terme activitats de comerç mitjançant un comportament il·lícit, al no informar als clients de l’estat econòmic de la societat, i desplaçar la seva voluntat a contractar.

Aquesta resolució pot semblar una alenada d’aire fresc per aquells administradors de tarannà agressiu perquè el seu patrimoni personal no corre tan perill com es mereixerien, però també és cert que ho és per aquells altres que intentant fer la feina ben feta, disposen d’un recolzament jurídic que els ajuda a no llençar la tovallola i prendre decisions en un món (el mercantil) voraç i ple de dificultats.

La valentia no sempre va de la mà de la inconsciència.

Més informació | Art. 135 LSA

Oscar Masó

Avui en dia ningú discuteix la legitimitat del dret dels treballadors a la vaga com l’eina més important que tenen per defensar els seus drets. El seu exercici en condicions molt difícils durant el segle passat va servir per acabar amb injustícies terribles, com el treball infantil, els horaris esclaus i els salaris de misèria i va obrir les portes a l’estat social de dret o del benestar del que avui, en teoria, tots en gaudim.

Darrerament, i coincidint amb un moment històric en el que la globalització ha fet tancar moltes industries tradicionals a Catalunya, amb la conseqüent desaparició de llocs de treball que han anat a parar a països amb salaris més baixos i menys drets laborals, s’ha començat a posar en qüestió la necessitat del dret de vaga, sobre tot quan aquest és usat per defensar privilegis o situacions absurdes. Exemple paradigmàtic d’això el podem trobar en els controladors aeris, treballadors amb salaris superiors als 300.000 € anuals que han sabut aprofitar-se d’un desequilibri entre l’escassetat de personal format i l’augment fortíssim del tràfic aeri, per defensar aferrissadament una situació de privilegi usant el dret de vaga en moments claus del moviment de passatgers. Avui ja no calen vagues de mesos, amb la producció parada, els treballadors resistint heroicament sense cobrar, subsistint amb les caixes de resistència del sindicats, caixes alimentades pels seus germans proletaris. Avui n’hi ha prou amb fer, o avisar de la intenció de fer, una vaga en un moment vital per al negoci de l’empresa per aconseguir el que es demana. A Girona en tenim un exemple amb el tema dels treballadors de la recollida d’escombraries que, demanant un increment de salaris del 5%, convoquen vaga just els dies de l’exposició anual de flors, moment en el que nombrosos visitants venen a Girona i, com és lògic, esperen trobar-se-la ben neta i polida.

Acabo d’escoltar a la ràdio que els treballadors de Rodalies de Renfe/Generalitat, concretament els maquinistes, han convocat vaga avui dilluns, causant les naturals molèsties a milers d’usuaris i perjudicant al mateix temps l’economia del país. Com que hi ha una gran crisi econòmica i 4’6 milions d’aturats, el primer que un es pensa és que la vaga serà per algun d’aquestes temes tan importants. Doncs no. Els senyors maquinistes fan vaga perquè volen que les places de pàrquing que ara tenen a la seva disposició a l’estació de Sants siguin cobertes. Una petició ben “legitima” per conservar millor els cotxes i evitar que es glacin a l’hivern o que s’escalfin molt a l’estiu, que tots sabem que és molt desagradable entrar a un cotxe que ha esta aparcat al sol el mes de juliol. No cal dir que de l’exercici del dret de vaga per combatre els abusos patronals i els salaris de misèria al seu exercici per tenir el cotxe tapat hi ha una gran diferència. I aquesta gran diferència és la que hi ha entre l’ús legítim i l’abús, que és el que estan fent aquests senyors. I quan el dia de demà s’estudiï perquè el nostre estat del benestar se’n va anar en orris, amb tota seguretat es considerarà que l’abús del dret de vaga i la seva conversió en instrument de xantatge per defensar privilegis absurds hi va tenir una gran influència.

Agustí Codina

Advocat i Soci d’Assessoria Codina