És obvi que qüestionar la feina dels funcionaris, com a grup, no és un raonament escaient ni vàlid perquè es generalitza un sector format per molts individus, i quan dic molts són molts. Vagi per davant que com a tot arreu, n’hi ha d’actius, reactius, inactius i pro-actius.

Ara bé, de vegades sí es poden concretar autors de mesures o identificar caps pensants (per dir-ho d’alguna manera) que deixen molt que desitjar, tant pel fons com per la forma d’algunes de les decisions que prenen o contestacions que donen. La primera de les que detallaré passaria per ser una resposta de l’administració que presa des de la pro-activitat, reflecteix una veritable personalitat inactiva.

Acabo de veure una comunicació d’hisenda informant d’un embargament on s’indica el següent número de telèfon 000000000. El repeteixo, no fos cas que m’equivoqués en transcriure’l: 000000000.

Avui dia ja és difícil contactar amb un humà integrant de l’administració pública per via telefònica, doncs malauradament s’han posat de moda el què jo anomeno “telèfons eròtics”, on és igual el què diguis i amb qui vulguis parlar, que la resposta està predeterminada i mancada de sentiment.

En moltes administracions, intentar contactar-hi és equivalent a fer una trucada perduda, amb la diferència que ens priven dels diners per l’establiment de trucada i renunciem a temps: a l’altre cantó de la línia ens esperen tres minuts de monòleg insípid per finalment escoltar un “tu..tu..tu” perpetu.

Si la voluntat és no atendre per la via telefònica, senzillament la solució passa per no posar número de telèfon a les notificacions que envien, ara bé, haurien de tenir el detall de no donar informació errònia o inexacta. He trucat al 000000000 i una operadora (sospitosament una altra màquina) m’ha informat que no existeix una línia amb aquest número.

Avui dia, que tant s’han potenciat les noves tecnologies i les seus virtuals, potser trobo a faltar poder comentar dubtes, problemàtiques i incidents amb algun membre de l’administració pública una mica més humà que una gravació en format mp3 sense necessitat de traslladar-nos físicament a les seves instal·lacions. No és que desmereixin els edificis ni la passejada, ans el contrari (l’administració és el mecenes de la nouvelle architecture), però ha de prevaldre l’eficàcia.

Finalment, no puc acabar l’article sense expressar el meu descontent quan es posen traves a la resolució de problemes per via telefònica sota el paraigües de la tan anhelada confidencialitat. En alguns casos la intimitat no és la causa de la negativa, sinó més aviat l’excusa o el suport a una quietud manifesta.

Oscar Masó

Ahir La Vanguàrdia va publicar la següent notícia: “Moody’s dice que puntuará A3 la fusión Caixa Catalunya, Manresa y Tarragona”. Llegint-la ens trobem amb A3, P-2, D, Baa1… què vol dir tot això? Com funciona el sistema de classificació (de ‘rating’) de Moody’s?

Si deixem el titular i comencem a llegir la notícia hi trobem el següent: “La agencia de medición de riesgos Moody’s ha anunciado hoy que otorgará una puntuación de “A3” a la deuda a largo plazo que resulte de la fusión de Caixa Catalunya, Caixa Manresa y Caixa Tarragona, que se materializará el próximo 1 de Julio.”

Bé, per començar el primer paràgraf aclareix el titular: no és “la fusió” la que rep una puntuació A3 sinó el deute a llarg termini de l’entitat resultant. La diferència és important.

Moody’s classifica les obligacions a llarg termini des de “Aaa”, les de més alta qualitat i mínim risc, fins a ‘C’, les de més baixa categoria, normalment en situació d’incompliment i amb poques possibilitats de cobrar el principal o els interessos. Són nou categories, des de la millor a la pitjor: Aaa, Aa, A, Baa, Ba, B, Caa, Ca, C. A més, des de la categoria Aaa fins a la Caa, Moody’s atribueix un numeral 1, 2 ó 3 a cada una de les categories, de forma que un 1 és a dalt de tot dins la categoria i un 3 és a sota de tot dins la mateixa categoria. 2, evidentment, és el mig.

Aleshores, la classificació A3 significa el graó més baix de la categoria A, categoria on les obligacions estan considerades d’un grau mig-alt i tenen un risc de crèdit baix.

Continua la notícia: “De acuerdo con un comunicado enviado por Moody’s, a la deuda subordinada de la nueva caja le otorgaría la nota “P-2” y a su fortaleza financiera la calificación quedaría en “D”.”

“P-2” és la segona categoria entre quatre per classificar obligacions a curt termini. P-1 és la millor amb una capacitat superior per pagar deute a curt i P-2 és una forta capacitat per pagar aquest deute.

La fortalesa financera d’un Banc es classifica de l’A a l’E. Un banc classificat A té una fortalesa financera intrínseca superior; típicament són institucions amb un negoci molt valuós i fonaments financers forts, amb un entorn operatiu molt predicible i estable.

Un banc classificat “D” té una modesta fortalesa financera intrínseca, i pot necessitar suport extern de vegades. Aquestes institucions “D” poden estar limitades per un o més d’un dels següents factors: una franquícia de negoci feble; fonaments financers que són deficients en un o més aspectes; o un inestable o no predicible entorn operatiu.

Esperem haver ajudat a entendre la notícia.

Agustí Codina

Soci i Advocat d’Assessoria Codina

Avui us adjuntem un seguit d’articles publicats a LA VANGUARDIA i al PUNT DIARI de dues empreses gironines, Tactic i Hilosa, que son un clar exemple de que la investigació, recerca i la diferenciació del seu producte han estat clau del seu èxit. Des de l’Assessoria Codina desitgem siguin un exemple a seguir per a noves empreses.

Tactic (La Vanguardia)

Tactic (El Punt)

Hilosa (La Vanguardia)

Història d’un judici d’acomiadament disciplinari per assetjament

Fa unes setmanes em vaig haver de desplaçar fins a Tarragona. Hi vaig anar en tren des de Barcelona, on aquell mateix matí havia representat una empresa en un judici que s’havia resolt, sorprenentment, de forma ràpida. No havia estat per la diligència dels jutjats sinò, en aquest cas, per la incompareixença de la part demandant. Malgrat tot, la cita obligada a davant del jutge ens va deixar una sensació de pèrdua de temps i d’esforç inútil perfectament evitables.

Això em va portar a pensar, de camí cap a la Costa Daurada, que massa vegades s’abusa de les demandes i de les denúncies. Massa sovint es porten als jutjats qüestions menors  que es podrien resoldre perfectament a través d’altres vies alternatives, com ara la mediació. La majoria de persones deuen creure que una sentència judicial és l’única fórmula per obtenir justícia. I això no és una veritat absoluta.

Vorejant la Mediterrània, em vaig endinsar a d’altres pensaments. Havia de recuperar el temps perdut i vaig aprofitar el que em quedava de trajecte per preparar una reunió que tenia concertada, al cap d’unes hores, amb la directora d’un Hotel client de l’Assessoria Codina amb qui havia de preparar un judici laboral que teníem assenyalat, just per l’endemà, als Jutjats Socials de Tarragona.

Feia dies que hi pensava en aquest judici. A finals de l’any passat, l’empresa havia acomiadat disciplinàriament un cambrer per assetjament sexual a una companya de feina. De resultes d’allò, el treballador havia interposat una demanda per acomiadament improcedent.

He de confessar que la defensa d’aquest cas em motivava moltíssim perquè aquest és un tema de fons que m’indigna profundament. En vaig parlar amb la Cap de Recursos Humans de l’hotel i em vaig adonar que l’empresa tenia claríssima l’aplicació de la tolerància zero davant de qualsevol tipus de conducta discriminatòria per raò de sexe, que atemptés contra els drets més bàsics de les persones treballadores. I encara més en un cas d’assetjament sexual. De fet, l’empresa està treballant en la redacció d’un pla d’igualtat intern i, per tant, promou mesures per eradicar qualsevol tipus de desigualtat.

Aquesta posició de l’empresa eliminava, per principi, qualsevol marge de negociació amb la part contrària. La cosa em satisfeia. No tots els casos són negociables.
Per sort cada vegada hi ha més empreses que han entès la igualtat d’oportunitats com una  bona manera per millorar l’organització i l’eficàcia dels recursos humans; com un mecanisme que repercuteix en la bona qualitat del treball i en la millora els resultats econòmics de l’empresa. Es tracta, en definitiva, d’una mesura d’eficiència empresarial que contribueix a oferir una imatge corporativa innovadora i compromesa amb les persones i la societat. Per això, malgrat que, de moment, només hi estan obligades per llei les empreses amb més de 250 persones assalariades, pensava de camí cap a Tarragona –i penso també hores d’ara, mentre escric aquest article, a Girona- que convindria potenciar la introducció dels plans d’igualtat a totes les empreses com una mesura per millorar la seva competitivitat.

El dia del judici havíem citat diverses persones, treballadores de l’empresa, com a testimonis. Entre elles, per descomptat, la treballadora que va patir l’assetjament sexual. Va ser un moment complicat per ella. Reviure i explicar en una sala de vistes, davant de  persones estranyes, el que va patir aquell dia i tornar a veure el treballador acomiadat, no li va resultar fàcil. Fos com fos, en aquest cas la treballadora assetjada tenia el suport dels companys de feina i de la pròpia empresa. Això va contribuir a minimitzar els efectes de la doble victimització que es fan tan habituals en aquests casos. Quan li va tocar dir la seva, el treballador demandant es va limitar a negar i a restar importància a  les seves conductes i a l’actitud masclista que havia tingut amb la companya de treball. Les considerava normals.

L’assetjament sexual és un delicte tipificat pel nostre codi penal i consta a l’Estatut dels Treballadors com una falta molt greu que ha de desembocar en un acomiadament disciplinari per l’atemptat que implica contra els drets més bàsics que reconeix la Constitució, com són el dret a la igualtat, a l’honor i la intimitat personal; el dret a la integritat física i moral i el dret a un treball sense discriminacions per raó de sexe. A més, les empreses tenen l’obligació d’adoptar les mesures adequades per evitar qualsevol tipus de conducta discriminatòria i prevenir l’assetjament sexual en l’àmbit laboral, d’acord amb el que estableix la llei 3/2007, de 22 de març, per la igualtat efectiva entre homes i dones. Una bona manera per complir aquesta normativa d’una manera natural, és que s’aprovin plans d’igualtat i protocols d’actuació interns per prevenir l’assetjament sexual en l’àmbit laboral.

De tornada a Girona, estava contenta de com havia anat tot. Només calia esperar una sentència justa. No hi ha dubte, hi ha casos que no es poden pactar, que no depenen d’una pura qüestió econòmica. La defensa de principis tan bàsics com la igualtat i la no discriminació entre homes i dones en són un exemple ben clar. Hi ha conductes que no es poden tolerar. Ni l’assetjament sexual, ni qualsevol tipus de la violència de gènere.

Yolanda Vilà

Sense ser-ne pràcticament conscients podíem haver estat testimonis de la ruptura sentimental més memorable de la història. El final de la història d’amor (la dels oposats) més famosa de dret tributari.

Sort que els nostres representants estan a l’aguait de tot el què passa i de tot el què perilla. Sort que han sabut respondre a temps i no han deixat que una de les històries d’amor més inqüestionables i incondicionals es trenqui sense més explicacions ni motius que una trista nota legislativa.

Ara… i arrel de les mesures que des de l’àmbit estatal s’han pres. En aquests moments… quan més necessitem la resposta dels nostres elegits, hem estat testimonis d’una reacció insòlita i captivadora per la seva romàntica postura: han considerat oportú apujar l’impost sobre transmissions patrimonials del 7% al 8%.

No hi ha resposta més apassionada per arribar a entendre el perquè d’una solució en aquest sentit que la que ens ha ofert el Sr. Castells manifestant que l’IVA i l’impost sobre transmissions patrimonials “VAN DE LA MÀ”.

Fins avui no havia sigut conscient de els impostos no canvien constantment per caprici dels qui l’apliquen i augmenten el dèficit… sinó que ho fan perquè tenen vida. Ara entenc perquè els impostos, com les taxes… neixen, creixen (augmenten els tipus) i en alguns casos moren (com el patrimoni).

Ara entenc perquè no es poden separar dos impostos fins avui tan íntimament lligats i alhora tan contradictoris. És una qüestió sentimental lluny de qualsevol intenció recaptadora.

Fem-los créixer abans que morin… i que visqui l’amor.

Oscar Masó

El president del Govern ha anunciat una sèrie de mesures, amb l’objectiu de reduir l’actual dèficit, les quals seran aprovades avui 14 de maig de 2010, que han de suposar un estalvi de 5.000 milions d’euros aquest 2010 i de 10.000 milions d’euros el 2011 i que es concreten en els següents apartats:

Sector públic.- Reducció de les retribucions del personal del sector públic una mitjana del 5% l’any 2010 i congelació de les mateixes l’any 2011. La reducció serà proporcional a la xifra ingressos. Els membres del govern reduiran les seves retribucions un 15%.

Revalorització pensions.- Suspensió pel 2011 de la revalorització de les pensions excloent les no contributives i les pensions mínimes.

Jubilació parcial.- S’elimina el règim transitori per a la jubilació parcial previst a la Llei 40/2007. Conseqüentment, és manté la jubilació parcial als 61 anys o als 60 anys si es tenia la condició de mutualista el 1er de gener de 1967.

Prestació de 2500 €.- A partir del 1 de gener de 2011, s’elimina la prestació de 2500 € per naixement coneguda com a “xec nadó”.

Medicaments.- S’adequarà el nombre d’unitats dels envasos a la durada dels tractaments. També serà possible la dispensa de medicaments en unidosi mitjançant el fraccionament dels envasos per a què el pacient pugui comprar la quantitat exacta que precisi.

Prestació dependència.- S’elimina la retroactivitat en el cobrament de la prestació per dependència i, al mateix temps, s’adquireix el compromís de resoldre totes les sol·licituds en el termini màxim de 6 mesos.

Ajuda Oficial al Desenvolupament.- Reducció de 600 milions d’euros entre 2010 i 2011.

Inversió Pública.- Reducció de 6.045 milions d’euros entre 2010 i 2011 en la inversió pública estatal.

Comunitats Autònomes i Ajuntaments.- Estalvi addicional de 1.200 milions d’euros per part de les Comunitats Autònomes i Entitats Locals.

Per una qüestió de prudència i rigor, a l’hora de fer una valoració de totes aquestes mesures, caldrà esperar a la seva materialització en les disposicions reglamentàries corresponents, a les quals caldrà afegir l’esperada reforma laboral que el Ministre de Treball ha assegurat per abans de finalitzar l’actual mes de maig. De tota manera els dos sindicats principals ja hi han manifestat el seu rebuig al mateix temps de que els índex borsaris han reaccionat positivament.

Francesc Romeu

El passat dilluns 10 de Maig, Gideon Rachman, comentarista del Financial Times, va publicar aquest article que, pel seu gran interès, reprodueixo traduït de l’anglès:

EUROPA NO ESTÀ PREPARADA PER A L’AUSTERITAT

Europa s’ha comprat temps amb el seu rescat de 750.000 milions d’euros per a la moneda única. Però el problema a llarg termini roman.

La majoria de la Unió Europea està vivint per damunt de les seves possibilitats. Els dèficits dels governs estan fora de control i el deute en el sector públic està creixent. Si els governs europeus no fan servir aquest temps que han comprat per controlar la despesa, els mercats financers tornaran a estar un altre cop perillosament agitats. Malauradament, els votants europeus i els polítics no estan preparats per a l’època d’austeritat que tenim per endavant.

Jo pensava que Europa l’havia endevinada. Deixa que els americans siguin un superpoder militar, deixa que Xina sigui un superpoder econòmic -Europa seria el superpoder de la qualitat de vida-. Els dies en els que els imperis europeus dominaven el globus s’han acabat. Però això ja estava bé. Europa podia continuar essent el lloc amb les ciutats més boniques, amb el millor menjar i vi, la història cultural més rica, les vacances més llargues, els millors equips de futbol. La vida, per a la majoria dels europeus de peu, no havia estat mai tan confortable.

Era una gran estratègia. Però hi havia una petita pega. Europa no es pot permetre aquest retir confortable.

La crisi financera grega és, malauradament, un exemple extrem d’un problema europeu més ampli. Els inversors han estat mirant nerviosament els nivells de deute i els dèficits pressupostaris d’Espanya, Portugal i Irlanda durant mesos. Però fins i tot els quatre grans d’Europa -Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya- no són immunes a la preocupació. El deute públic d’Itàlia és, aproximadament, el 115% del seu PIB. Més o menys un 20% d’això necessita refinançar-se durant el 2010. El Regne Unit actualment té un dèficit pres-supostari de gairebé el 12% del PIB, un dels més grans d’Europa. George Osborne, que serà el Ministre de Finances en el nou Govern, ha descrit les previsions econòmiques oficials del Regne Unit com un ‘treball de ficció’. El govern francès no ha tingut un balanç equilibrat en els darrers 30 anys. I una de les raons de la profunda amargor que hi ha a Alemanya per al rescat de Grècia és el coneixement de que Alemanya ja va prou de bòlit per equilibrar els seus propis llibres.

És cert que els ciutadans de Letònia i d’Irlanda ja s’han empassat retallades reals en salaris i pensions. Però aquests són dos països que ja han experimentat la pobresa real no fa tants anys, seguida per períodes de bonança grans i poc sostenibles. Ells saben que aquests darrers anys han estat una mica irreals.

Tot i així, i tal com les manifestacions en els carrers d’Atenes demostren, no tots els europeus reaccionaran tan estoicament a grans retallades en la despesa. Molts han arribat al punt de mirar-se la jubilació anticipada, la Sanitat Pública gratuïta i els generosos subsidis d’atur com drets fonamentals. Van parar de preguntar-se, ja fa molt de temps, de quina manera es pagava per totes aquestes coses. És aquest sentiment de tenir-ne dret que fa la reforma tan difícil. Les eleccions britàniques precisament acaben d’il·lustrar a bastament com als polítics els costa molt d’explicar als votants les difícils decisions que necessitem prendre.

Tot i així, si els europeus no accepten l’austeritat ara, finalment es trobaran amb una cosa molt més alarmant -impagaments de deute sobirà i fallides bancàries-. Per a molts europeus això és la mena de coses que només passen a Amèrica Llatina. El descobriment que l’Europa Llatina -i potser el nord d’Europa també- poden donar-se una trompada financera serà una sorpresa horrorosa.

El creixement en mida i poder de la Unió Europea ha alimentat un perillós sentiment de complaença. Per als països del sud i centre d’Europa -que van entrar més tard que el nucli central- ‘Brussel·les’ es venia com la pòlissa d’assegurances definitiva. Un cop dins de la Unió Europea hi havia el sentiment de que la guerra, les dictadures i la pobresa eren coses del passat. Qualsevol podia aspirar a la relativament confortable i estable vida dels francesos i alemanys. Per molts anys va funcionar meravellosament -com demostrava el gran augment dels nivells de vida a països com Espanya, Grècia o Polònia-.

En els darrers anys la Unió Europea també s’ha venut com una pòlissa d’assegurances per als membres fundadors de la Unió. Tant el president Sarkozy, de França, com Àngela Merkel, la cancellera Alemanya, parlen d’una Europa que ‘protegeix’. La idea era que una Unió que abastava 27 estats era suficientment gran per protegir un model social europeu únic de les incerteses de la globalització.

En el nivell més fonamental la Unió Europea, de fet, protegeix. Però mentre els europeus ja no tenen por d’exèrcits estrangers, estan començant a témer els tenedors de bons estrangers. L’existència d’Europa com un ‘superpoder de la qualitat de vida’ ha depès d’un ampli subministrament de crèdit.

El rescat d’aquest cap de setmana essencialment estén una darrera, massiva línia de crèdit a aquests governs europeus que poden necessitar-la. Però, per molt que es parli de la solidaritat pan-europea un cost d’aquesta línia de crèdit serà un agut increment de les tensions polítiques dintre de la Unió Europea. Ja hi ha comentaris amargs a Grècia en relació a la pèrdua de sobirania nacional; igualades només per comentaris amargs a Alemanya sobre els costos de rescatar irresponsables països del sud d’Europa. La setmana passada vaig parlar amb un membre molt respectable de la direcció de la Unió Europea. Va moure el seu cap d’una manera trista a les amargues recriminacions entre grecs i alemanys i a la manera en que la crisi ha ‘posat dos pobles l’un contra l’altre’. Això, em digué, és el més semblant que tenim a una guerra en la Europa moderna.

Esperem que sigui així. Però els europeus estan descobrint que el ‘Projecte Europeu’ no dóna protecció contra les dificultats del món exterior. Les coses encara poden anar molt malament -fins i tot dintre del jardí tancat de la Unió Europea-.

Quan avui, desprès del ferm i enorme (720 mil milions d’euros) compromís de la UE d’aquest cap de setmana, els mercats s’estan recuperant extraordinàriament és interessant veure què en diuen al Financial Times. Un dels seus articulistes de més prestigi, Wolfgang Münchau, escriu que la UE ha demostrat que, quan s’enfronta a una amenaça a la seva pròpia existència, és capaç d’actuar de pressa. Però, un cop acceptat això, defensa que “llençant diners al problema” l’única cosa que la UE ha fet ha estat comprar temps. L’examen de veritat encara ha de venir.

Segons ell, la dramàtica sessió del cap de setmana ha resolt un problema de liquiditat però no el problema bàsic de la solvència. I escriu: “Ara sabem que Grècia, Portugal i Espanya sempre seran capaços de refinançar el seu deute sobirà, però la posició de solvència a llarg termini d’Espanya no ha canviat. El sector privat està enormement endeutat. Els preus dels actius que serveixen com a garantia continuen caient. El govern espanyol, com garant del sector bancari, es veurà afectat per deutes creixents en un moment de nul creixement econòmic. Hem de recordar que la solvència no està primàriament relacionada amb la voluntat dels mercats financers de donar préstecs. Això és la liquiditat. Tu ets solvent quan pots estabilitzar el teu deute com una proporció dels ingressos. La posició de solvència del Sud d’Europa no es veu per tant afectada pels milers de milions.”

En resum, doncs: que han arreglat un problema de liquiditat però el problema principal, el de la solvència, continua. Per aquesta raó, diu, les mesures seran inefectives a molt curt termini si no es fan reformes substancials immediatament. Les reformes que proposa son la introducció d’un únic bo Europeu, un calendari per coordinar reformes econòmiques amb especial rellevància a la unió monetària, politiques per reduir els desequilibris econòmics, una supervisió més ferma de les politiques fiscals, fins i tot un primer pas cap a la unió fiscal. Precisament, aquestes reformes estarien adreçades a solucionar el que es va assenyalar com a principal risc de l’euro en el moment de la seva aparició: les grans diferències entre les economies dels països de l’euro i el gran perill de començar una unió monetària sense tenir una veritable política econòmica i fiscal coordinada. N’hi hagué prou amb complir uns paràmetres en el moment de l’entrada (i ni tan sols això, sembla, en el cas de Grècia, que va enganyar tothom amb dades falses) i seguint més criteris polítics que l’opinió dels experts, es va crear la moneda única.

Potser haurien d’haver llegit en Josep Pla, qui, parlant del valor dels diners i la moneda, escrigué:”Al meu entendre, la moneda és la cosa més important de la vida: vull dir no pas la moneda en si, sinó el preu de la moneda” i acabà: ”Les coses hiperbòliques no m’han enlluernat mai. L’única cosa que demano és una seguretat —encara que sigui mínima-, però una seguretat que duri anys i anys i anys. No demano res més. És ben poca cosa. Jo no vull res més. Trobar-nos cada quinze dies o cada cinc anys de cul per terra gràcies a la ignorància i a la petulància d’aquests quatre ximplets que pretenen governar-nos amb les il·lusions del progrés, ho considero indecent”.

La gent de pagès normalment té raó.

Agustí Codina

Advocat i Soci d’Assessoria Codina

El nostre departament d’estratègia, ElGiroscopi de l’Assessoria Codina, surt citat a un article publicat avui a La Vanguardia sobre l’us de les xarxes socials a les empreses gironines, juntament amb l’agència de publicitat La Perruquera, el portal de feina CV10, el Balneari Font Vella, el Patronat de Turisme Costa Brava i el bar +Cub:

Aquí podeu veure i descarregar l’article

“Obrir-se al món fent clic!”